En aquest article, el crític musical Santi Mayor Farguell, per tercer any consecutiu, ens parla de com viu la música el canvi de paradigma. Ultra l’interés en sí mateix per saber què està passant en el món musical, val la pena observar les semblances i diferències entre els móns de la música i de l’edició en paper.
El 2009, l’any de l’acceptació mediàtica i social de la crisi econòmica, va ser paradoxalment l’any en què la música popular va començar a destil·lar la sensació que els discursos victimistes sobre la pirateria, més o menys ponderats, estan passant a un segon terme. S’accepta el nou
status quo, és a dir, el canvi de paradigma, i la indústria es mira menys el melic i posa fil a l’agulla per a reconsiderar les seves estratègies de negoci.
La indústria de l’Estat espanyol, seguint aquest nou plantejament, pressiona el Govern perquè legisli amb severitat contra la pirateria, i, alhora, es proposa crear entorns de descàrregues legals associada amb estudis i discogràfiques del món anglosaxó, de manera que, progressivament, la descàrrega de continguts fora dels circuits legalitzats quedi en evidència.
Pel que fa als creadors, l’edició, distribució i comercialització dels treballs discogràfics deixa de ser el principal objectiu industrial. El disc comença a ser el motiu, no imprescindible, a partir del qual posar en marxa la roda de les gires i la comercialització multicanal dels continguts audiovisuals. On fa anys hi havia els clàssics formats de la cinta de casset, el vinil i, posteriorment, el disc compacte, ara hi ha el disc compacte, el vinil (que recupera el prestigi i la popularitat entre els melòmans, perquè connota filiació autèntica vers la música popular i és un tret distintiu i una declaració d’intencions), els formats digitals (encapçalats encara per l’MP3) i la distribució en canals com els videojocs o els dispositius mòbils, que s’ha convertit en un mercat molt cobejat per les possibilitats de negoci que genera.
La descàrrega de continguts en terminals a petició dels usuaris (via SMS) ofereix un accés directe al client potencial, inimaginable quan la distribució dels continguts es feia en botigues i centre comercials. Els videojocs, una indústria en expansió, es mostren com un canal d’explotació dels drets editorials molt fructífer. Dos exemples destacats del 2009 van ser els dels jocs
The Beatles: Rock Band, que disposa dels drets per a utilitzar el repertori dels Beatles, o
Guitar Hero, alimentada explícitament amb les creacions de Metallica.
La indústria, per tant, digereix el cop i reacciona obrint finestres noves de negoci. L’edició perd preponderància i la distribució emergeix com a nou punt cardinal. La creació guanya en versatilitat a l’hora d’obtenir distribució, però en alguns casos perd els privilegis de què gaudia quan es limitava a pocs canals. Per als creadors, el negoci, abans que en els guanys derivats per drets d’autor de les còpies venudes de la seva obra, es focalitza en la interpretació d’aquesta obra en directe. Els autors són propietaris d’una singularitat única: només ells poden interpretar les seves cançons com a autors i intèrprets alhora. En el cas dels artistes de més anomenada, potser els més perjudicats per la pirateria, aquest valor afegit cotitza a l’alça en el mercat perquè els oients/consumidors estan disposats a pagar quantitats considerables per veure concerts en directe, i aquest cost compensa el descens de guanys per venda de discos.
Font: Anuari 2009 (Enciclopèdia Catalana)
