Unes notes sobre la propietat intel·lectual (segona part)

Enric Faura, director d'Edi.cat, ens presenta la segona part del seu article on reflexiona sobre la propietat intel·lectual en l'entorn digital; finalitza l'article proposant un decàleg de punts a tenir en compte per centrar el debat en l'evolució i nova formulació de la propietat intel·lectual¹.

La intuïció de Barlow

És de plena justícia i imprescindible per entendre el nou paradigma citar i recollir la genial intuïció del pioner de la cibercultura John Perry Barlow sobre la propietat digital. Al aparentment llunyà 1994 (fa simplement 20 anys, que en aquest context sembla 100 anys!) va exposar en el seu cèlebre article Vendre vi sense botelles² unes consideracions sobre el futur i la necessitat de redefinició de la propietat intel·lectual en el nou entorn digital que en la seva essència mantenen bona part de la seva virtualitat.

Barlow parteix d'una premissa molt simple: la institució del copyright es va crear i desenvolupar per a un entorn que ha estat absolutament desbordat per les noves tecnologies, i en la seva formulació actual, fa aigües per totes bandes, superat per la realitat. Si en el futur (en aquest moment ja és el present) la nostra propietat intel·lectual es pot reproduir i distribuir de forma immediata, massiva i sense cap cost, com la podem protegir? Qui ens pagarà per la nostra feina? ¿I si no cobrem per la nostra feina, com podem continuar amb la nostra tasca creativa?

El primer pas per intentar trobar una solució passa per entendre que la tecnologia digital separa la informació del pla físic, pel que és inútil continuar amb sistemes legals protectors fonamentats en el suport físic. En el nou entorn digital el suport físic és irrellevant, pel que la legislació que gravita sobre el suport està condemnada al fracàs. Cal començar a pensar en transcendir del suport físic per centrar-se en el suport immaterial. D'aquí ve la seva cèlebre paràbola de l'ampolla i el vi. El sistema tradicional protegeix l'ampolla (el suport físic), mentre que l'important és el vi en el nou context digital. Els intents legislatius de continuar protegint la propietat intel·lectual a partir del seu suport físic comporten una criminalització de conductes insuportable i el renaixement del que ell anomena "espases" (que associa advocats i grans corporacions) enfront del poder alliberador del bit.

Amb enorme realisme, Barlow assenyala que ballar sobre la tomba del copyright no és la solució. Cal entendre que la propietat intel·lectual en un entorn digital no té comparació amb la propietat física, i és inútil aplicar els mateixos paràmetres a conceptes essencialment diferents. Per trobar una solució a aquest nou paradigma Barlow proposa elaborar una nova taxonomia de la informació. Si la informació és la columna vertebral del nou sistema, en primer lloc hem de saber que és la informació, quines formes adopta, quines característiques posseeix, en quines classes es pot dividir ...

Cal partir de nous principis que són:

La informació és una activitat
La informació és una forma de vida
La informació és una relació

El primer que els legisladors han d'entendre és que la informació no és una cosa, un objecte material, com sembla derivar-se de la concepció clàssica de la propietat física, sinó que la informació és una acció, una activitat, un verb, no un substantiu. La informació s'experimenta, no es té, la informació s'ha de moure per existir, la informació es transmet per propagació, no per distribució.

Quan afirma que la informació és una forma de vida intenta expressar que sota el seu punt de vista la informació vol ser lliure, evoluciona i es transforma, es desenvolupa i reprodueix com un ésser viu. La informació està cridada a canviar, a canviar per adaptar-se a un entorn i per tant és perible.

El concepte d'informació com a relació intenta expressar la idea que el significat de la informació té valor i és exclusiu en cada cas, això és, que el que dóna valor a la informació és el seu significat i aquest canvia. Quan el receptor interactua amb l'emissor, la seva recepció de la informació generada per l'emissor crea un significat, que és l'únic important de la informació.

Molt resumidament hem exposat el nou concepte d'informació proposat per Barlow. És altament suggerent i creatiu, i si estem d'acord que la informació és el nou motor de la societat actual, la seva taxonomia, és a dir, la seva caracterització s'erigeix com a factor clau per encarrilar el debat sobre la seva protecció. Barlow aporta la intuïció que s'ha d'entendre la informació amb uns ulls diferents als de la societat industrial. Es mostra molt prudent a l'hora d'oferir solucions de futur, ja que afirma que cal que transcorri un cert temps per comprendre realment el canvi de paradigma, però sí que ofereix algunes pistes.

Per a Barlow, l'economia de la informació (on l'objecte no és rellevant), es basarà més en la relació que en la possessió i per tant els serveis, la prestació de serveis, serà un criteri per retribuir l'ús de la informació. Opina que els nous sistemes legals de protecció es recolzaran més en l'ètica i la tecnologia que en la llei. També creu que el xifrat serà una peça clau en la protecció de la propietat intel·lectual.

La fal·làcia del joier

Creiem pertinent citar també l'argument que alguns anomenen "fal·làcia del joier". Ara per ara les grans corporacions que s'han erigit en defensores a ultrança del seu concepte de propietat intel·lectual, advocant per unes enormes restriccions i pel pagament per qualsevol ús, diuen que si un usuari pirateja una cançó o fotocòpia un llibre, és com si estigués robant una joia.

Però si algú roba una joia certament està sostraient un objecte físic i impedint la seva possessió o gaudi al seu legítim propietari. En canvi, si algú pirateja una cançó o una pel·lícula no està sostraient la seva propietat o el seu gaudi al seu propietari, perquè no és un objecte exclusiu. Una cançó pot ser escoltada per tots dos alhora sense que el seu ús per un alteri el seu gaudi per un altre. Això és, la creació intel·lectual i la seva distribució per mitjans digitals, genera un tipus de propietat radicalment diferent al concepte de propietat basat en conceptes físics, perquè es pot compartir de forma no exclusiva, pel que exigeix una regulació totalment diferent.

Cultura lliure

L'impacte de les NTIC en l'àmbit de la cultura i de la creació de continguts ha estat revolucionari i transformador. Per això ens sembla adient remarcar el concepte de cultura lliure com a nou element de reflexió. Aquest és un concepte ampli, difús i amb importants matisos, però de manera sintètica es pot definir com aquell moviment social que advoca per la llibertat en la creació de continguts, la possibilitat de modificar obres de creació a partir del principi del contingut lliure, defensant la llibertat de distribució mitjançant Internet. La filosofia d'aquest moviment s'oposa a les restriccions derivades de la legislació sobre la propietat intel·lectual, ja que s'afirma que dificulta la divulgació de la cultura i el coneixement i propugna la llibertat d'acció sobre els drets d'autor. Defensa la conformació d'un moviment global que protegeixi la llibertat d'expressió, la lliure circulació de la informació, el desenvolupament de les arts, la diversitat cultural en totes les seves formes i el lliure i igualitari accés al coneixement, rebutjant l'anomenat feudalisme digital que pretenen imposar els estats nació i les grans corporacions.

Aquest moviment denuncia com les grans empreses i fins i tot els estats cometen excessos quan utilitzen la legislació sobre la propietat intel·lectual i el control de la tecnologia per controlar o limitar la creativitat i el desenvolupament lliure i obert de la cultura. Els antecedents a aquest moviment els hem d'anar a buscar al moviment de programari lliure, i entre els seus apòstols més destacats trobarem a Stalman i Lessing^{3, 4}.

Una de les potes d'aquest moviment parteix del principi que la cultura no es crea ex novo, sinó per acumulació. Si partim de la base, comunament acceptada, segons la qual una idea no pot ser patentada, registrada o apropiada (per exemple, no es pot registrar el principi d'Arquímedes, les lleis de Newton o la Teoria de la Relativitat) perquè ha de revertir a la comunitat, cal acceptar també que no existeixen idees filosòfiques, literàries o artístiques absolutament originals i pures. El coneixement no apareix mai del no res. Es construeix a partir d'uns antecedents, s'elabora a partir de les idees d'altres, de les lectures, de la gestió d'informació anterior. És falsa la pretensió idealista segons la qual el coneixement apareix per inspiració; més aviat sorgeix per transpiració i acumulació. Tot coneixement es va construint sempre a través dels seus antecedents. Sense negar l'originalitat creativa de cada individu, el saber té una gènesi social. No hi ha una idea original, sinó que les idees es generen a partir d'altres, evolucionen i s'entrellacen entre si, i per tant no poden ser de ningú. Les idees es construeixen a l'una de les relacions socials dins d'una comunitat. Per tant mai és original, i sempre té una part de còpia o plagi d'un altre autor.

Una obra d'art o un llibre es creen també a partir d'uns antecedents, i en qualsevol obra d'art està implícit el passat cultural de la qual sorgeix. A més qualsevol obra d'art busca el seu públic, i en la seva naturalesa està la seva voluntat d'incidència social. Aquell art que no pretén incidir en la societat, pot ser molt important per al seu creador, però irrellevant per als nostres propòsits. A més tots som públic, tots som destinataris de les obres creatives dels artistes, i per tant, si aquesta relació entre el creador i el públic la regulem amb una normativa que únicament la dificulta i encareix, estem anant contra una de les finalitats de l'art en tant que expressió de la comunicació humana.

Una obra de creació i el seu públic estan condemnats a trobar-se i a cercar-se, i per tant hi ha una vocació sociabilitzadora de la cultura. Així, des dels seus orígens, l'art per l'art constitueix un solipsisme. Els artistes treballen, òbviament per al seu manteniment, però tenen també una funció social que quedaria disminuïda si una legislació restrictiva de la propietat intel·lectual impedís la seva relació amb la societat. El dret de propietat no és només una funció econòmica, exerceix també un paper moral i dinamitzador en la societat: obrir-lo a les noves necessitats de la cibersocietat significa donar-li una funcionalitat que no tindria si es convertís exclusivament en una forma d'oferir plusvàlua a les grans corporacions mediàtiques.

Molts autors manifesten que el moviment de cultura lliure no significa cultura gratuïta, ni molt menys. Al seu costat per altres veus la cultura és molt més important i valuós que les indústries culturals que només produeixen productes de consum, d'on es volen desmarcar clarament.

Per a un tercer grup el moviment a favor de la cultura lliure no és que estigui obertament en contra de la indústria cultural, sinó d'un actual model d'indústries culturals feudals i restrictives, i advoquen per altres models d'indústries culturals oberts, cooperatives i lliures com a motor de creixement i desenvolupament econòmic i que la llibertat en la distribució de la cultura i la reducció a les traves de la propietat intel·lectual afavoreix el desenvolupament econòmic i fins i tot poden generar benefici.

Finalment moltes altres veus assenyalen la limitació de la cultura lliure en la fixació de models de negoci sostenibles i viables.

Sota aquest moviment s'engloben propostes de tall obertament revolucionari i anarquista a altres de tall quasi socialdemòcrata. És un moviment amb importants matisos, evidents clarobscurs i necessitat de maduració, però sense cap dubte rellevant, que qüestiona obertament la concepció tradicional de la propietat intel·lectual, oscil·lant des de la negació oberta a aquests drets a l'acceptació de noves fórmules obertes i flexibles.

Per ser precisos hauríem de dir que sense cap dubte es qüestiona de manera absoluta el copyright, però a partir d'allà, amb molts matisos, s'accepten diversos graus i fórmules de propietat intel·lectual, a partir del desenvolupament d'un nou sistema de llicències obertes, flexibles i cooperatives, entre les que destaquen el copyleft, la llicència GPL nascuda en el si del moviment GNU i les llicències Creatives Commons.

Una de les claus fonamentals que articula la filosofia de cultura lliure és l'extraordinària facilitat que hi ha al món occidental per a la transmissió gràcies a un avançat sistema de comunicacions. Avui en dia l'accés a Internet és general, ubic i pràcticament sense restriccions. Es conceben els sistemes de comunicació com les autopistes universals per on la informació pot fluir sense fi. I en paral·lel la indústria de l'electrònica ha inundat els ciutadans amb un assortiment de dispositius (smartphones, tablets, ereaders, ordinadors, portàtils...) que actuen com a nodes d'aquesta xarxa.

Això provoca un fenomen sobre el qual es presta poca atenció i que ens sembla destacable. La indústria de les telecomunicacions amb la comercialització de l'ample de banda i la indústria de l'electrònica amb la producció aparentment infinita de dispositius a l'abast de tots els ciutadans s'erigeixen en actors claus en el món de la cultura, del llibre i la seva influència sobre la propietat intel·lectual també és clau.

Massa sovint es vol obviar la seva importància decisiva, al·legant la seva mera funció instrumental de caràcter neutral, quan en realitat no és així. La indústria de les telecomunicacions i la indústria de l'electrònica són dos sectors que basen bona part del seu èxit en la utilització dels continguts que fan els usuaris gràcies a elles. Per això afirmem amb convenciment que en determinats aspectes són unes indústries absolutament deutores i en alguns aspectes parasitàries de la indústria de continguts.

Socialment es produeix una paradoxa sorprenent. En general s'accepta sense discussió els costos derivats de l'ample de banda i els dispositius mentre es qüestiona obertament els continguts que circulen per ells.

Ens sembla que cal destacar algunes veus que es posicionen en aquest debat. Fins i tot hi ha veus que assenyalen que el concepte de Cultura lliure és una fal·làcia per emmascarar la utilització d'aquests postulats per altres indústries en benefici propi.

És important aconsellar la lectura de la recent obra de Robert Levine, Paràsits. En ella afirma sense equívocs que l'oportunisme de moltes veus a favor d'una pretesa cultura lliure l'únic que provoca és la destrucció de la mateixa cultura. És una veu especialment crítica contra les empreses d'entreteniment, comunicacions i electrònica i una lectura molt interessant.

Propostes de futur. Decàleg per al debat

Convindria replantejar la visió dels drets d'autor partint de tres premisses bàsiques:

Els creadors han de tenir algun tipus de recompensa pel seu treball intel·lectual, a més d'una protecció sobre ell. Creiem que la figura de l'autor, i per tant l'existència d'una protecció sobre el seu treball és imprescindible. Com demostra Edelman en el seu excel·lent treball, l'autor i la defensa autoral és una de les claus i fonaments de la cultura.
La societat i els ciutadans han de poder gaudir i tenir al seu abast de manera raonable aquests treballs intel·lectuals. Creiem que en la societat de la informació en què estem i especialment en la societat del coneixement a què aspirem l'accés lliure a la cultura es configura com un dret civil inalienable del ciutadà (dret humà de tercer nivell?) que no pot veure restringit per raons econòmiques abusives.
Les indústries culturals, en la forma i àmbit que acabin tenint, han de tenir elements o vímets per crear un model de negoci per la seva actuació, emparat per l'administració pública i amb seguretat jurídica. Una societat-xarxa és incompatible amb el secretisme, amb el sectarisme, amb les restriccions d'accés indiscriminades i amb la negació de les llibertats individuals, ni que sigui per una suposada defensa dels més febles, retòrica però ineficaç, en un context proteccionista a ultrança. La cibersocietat no es construeix mitjançant el vel d'ignorància, sinó molt al contrari, mitjançant l'imperatiu de transmissió, que ha teoritzat l'ètica hacker. La societat de la informació i del coneixement és una societat de la transmissió.

Per això creiem que s'ha de defensar:

Un accés lliure a la cultura (sense limitacions per raons econòmiques, ideològiques (censura), materials o idiomàtiques).
Una producció cultural de qualitat.
Poder utilitzar i reciclar el coneixement anterior amb llibertat o bé amb una regulació flexible i clara.

Aquests tres principis no són aliens a la millor tradició liberal. Han existit sempre almenys com a ideals de coneixement humanístic; sempre han estat en tensió i en un difícil equilibri, però en aquests moments la seva deriva neoliberal és clarament negativa i perjudicial per a la cultura i fins i tot per als ingressos econòmics dels autors, cada vegada més subordinats al màrquèting de les grans corporacions. Cal buscar un nou equilibri entre els continguts culturals i els beneficis empresarials, deixant clar que una cosa són els drets d'autor i una altra molt diferent els monopolis d'explotació comercial.

La nostra hipòtesi de treball és que en la societat digital els drets d'autor no poden articular-se en un teòric i impossible control per part de l'autor o editor sobre el suport físic o digital de les seves obres o de les còpies de les obres. Això ja s'ha demostrat com inútil. És important sostreure el debat sobre els drets d'autor del determinisme tecnològic i apropar-lo a la nova realitat social. La propietat intel·lectual, que neix a partir d'un pacte social, s'ha de replantejar a partir d'un nou acord social que respongui a la nova realitat, on l'usuari ha opinar molt més. En una societat on les jerarquies es desdibuixen, on el poder coercitiu no està ben acceptat i on es van imposant majoritàriament relacions col·laboratives cal escoltar i atendre molt més al públic, especialment en alguns aspectes com el dret a la còpia privada i el dret de reproducció. És inútil buscar regulacions que obviïn la voluntat del públic en aquests camps, ja que estan condemnades al fracàs.

Defensem una propietat intel·lectual fundada en els beneficis socials i culturals, amb respecte a unes noves indústries culturals i un evident reconeixement de l'autoria. Existeixen i poden desenvolupar noves formules jurídiques i empresarials per equilibrar el lliure accés a la cultura i el coneixement amb la remuneració dels seus creadors i la defensa de la propietat intel·lectual dins el context del nou entorn tecnològic digital.

Creiem que la nova regulació s'ha de fonamentar en part en els principis del procomú, atendre l'experiència reeixida del moviment de programari de codi lliure o obert, explorar noves llicències com les propostes des Creative Commons i fixar-se en algunes experiències sobre coneixement lliure.

Per centrar el debat en l'evolució i nova formulació de la propietat intel·lectual, proposem un decàleg de punts a tenir en compte que ens semblen imprescindibles per arribar a bon port.

La institució jurídica de la propietat intel·lectual ha anat adaptant-se a cada moment històric, ha conviscut amb molts esdeveniments i sempre ha estat en evolució. Ara pot i s'ha d'adaptar al nou context tecnològic, i això no ens ha de preocupar. Sabrà evolucionar tot i l'evident crisi actual. En qualsevol cas és evident que no es pot negar aquesta necessitat d'evolució.
La institució jurídica de la propietat intel·lectual s'ha desenvolupat sempre en una tensió permanent entre interessos contraposats. No ha tingut mai un desenvolupament pacífic i tradicionalment s'ha vist qüestionada i per tant no cal evitar el debat per temors absurds. Les lleis tradicionalment han anat darrera de la realitat social, i en aquests moments la propietat intel·lectual va molt per darrere de l'evolució i realitat social. Ha de fer un important esforç d'adaptació al nou context i a les noves realitats socials.
La propietat intel·lectual ha d'adaptar i donar resposta a una nova realitat. Per tant, per a la formulació de la nova propietat intel·lectual en la societat xarxa, cal entendre el nou context tecnològic, el seu abast i la seva configuració i establir la seva formulació en relació als paràmetres de la societat digital, no de la societat industrial.
La propietat intel·lectual tradicionalment ha intentat canalitzar una tensió permanent entre els drets de tres vectors: creadors, indústria i usuaris/consumidors. Qualsevol nou plantejament no ha d'oblidar que aquesta institució ha de facilitar un punt de trobada no bel·ligerant entre aquests tres vectors. Oblidar a un d'ells o desequilibrar el pes de qualsevol a favor d'un altre provocarà la inviabilitat de la nova formulació i impossibilitarà la creació d'un nou consens i legitimitat social de la institució. Les noves tecnologies donen molt més poder que abans a l’usuari/consumidor o prosunidor, però imposar aquesta força sobre la figura del creador i de les indústries culturals només portarà a un empobriment generalitzat estèril.

Creador: és imprescindible un marc de protecció a la seva obra, tant en l'àmbit patrimonial com moral. Aquest marc ha de ser obert i flexible, i per tant oferir al creador l'opció de modular la seva elecció de protecció entre una diversitat de figures i graus de protecció amb llibertat àmplia.
Indústria: ha de ser possible construir models de negocis viables i legítims. És absurd defensar la desaparició de la indústria. Sense aquesta no serà possible el desenvolupament de la societat del coneixement del segle XXI. Ha de renunciar a postulats industrials maximalistes i adaptar-se al nou marc de la digitalització, transformant-se profundament però tenint garantit un espai de desenvolupament.
Societat: té dret a poder gaudir d'accés a les obres de creació en el nou entorn digital. No se li pot obligar a tancar-se els rígids postulats industrials del segle XX, però tampoc pot exigir la barra lliure sense cap limitació que reclamen algunes veus.

El legislador, com sempre, ha d'actuar com a àrbitre moderador entre interessos contraposats, sense afavorir a un actor per sobre d'un altre, però respectant tots els drets legítims i impulsant aquells models que afavoreixin el desenvolupament global de la societat del coneixement en procés de construcció. I el legislador, així com l'administració pública, ha d'oferir seguretat jurídica a tots els actors, cosa que ara brilla per la seva absència. El legislador ha d'actuar amb fermesa en l'exercici de les seves funcions.
Pedagogia: és imprescindible fer un enorme esforç de pedagogia social, deixant de banda certs plantejaments naïfs i idealistes, i entendre que una societat madura ha de poder enfrontar-se al repte de la nova regulació de la propietat intel·lectual en l'entorn digital. Cal explicar amb contundència els conceptes d'autoria i creativitat en la societat xarxa, promulgant la defensa d'uns principis bàsics imprescindibles. Aquest esforç de pedagogia ha de tenir suport públic i consens social.
Posar en valor la propietat intel·lectual. En l'entorn digital els productes derivats de l'autoria i fruit d'un esforç creatiu es perceben de manera molt majoritària com de poc valor. El repte de donar valor a la creació en format digital és una de les claus per poder construir el nou estatus de la propietat intel·lectual. La percepció del valor d'un contingut digital ha d'anar assemblant-se a la percepció d'un contingut analògic, especialment en el seu component de creació. Això no s'ha aconseguit.
La importància fonamental de les indústries de telecomunicacions i de l'electrònica en aquest entorn exigeix incorporar-les a aquest debat i comprometre-les. Serà inútil qualsevol proposta de nova regulació de la propietat intel·lectual sense el compromís, voluntari o obligat, d'aquests dos actors. És exigible que corresponsabilitzin en la defensa de la propietat intel·lectual i siguin agents actius a favor seu.
La propietat intel·lectual ha d'oferir als creadors que volen escapar al model comercial o bé provar nous models, possibilitats de desenvolupament també amb seguretat jurídica. Per això, opcions com les noves llicències de Creative Commons, copyleft i altres han de gaudir del major suport jurídic exigible.
La configuració de la propietat intel·lectual que es configuri en el nou pacte social que s'ha de construir ha de reservar un espai per a les indústries culturals com a agents necessaris en el seu desenvolupament. Ha de ser un àmbit equilibrat, raonable i just, però protegit per la legislació i l'actuació decidida de l'administració pública.

En resum, per aconseguir un pacte efectiu sobre els drets d'autor és imprescindible començar per acceptar els fets, assumint que el vell paradigma ja no és viable en la societat-xarxa. A més cal identificar els nous subjectes de drets, que no necessàriament coincideixen amb les que existien abans de la irrupció d'Internet, i intentar satisfer les seves demandes sense maximalismes. El debat fa temps que està obert. La seva resolució és clau per a la construcció d'un model de societat avançada i capaç de generar coneixement. Siguem valents i atrevim-nos amb noves formules i propostes de futur. Aquest és un dels grans reptes de les societats digitals.
______________________
¹Article publicat originalment al número 20 de la revista Tramas y texturas.
²Es pot consultar en línea la versió completa d'aquest article traduida al castellà.
³Smiers, Joost. Un mundo sin copyright. Ed. Gedisa, 2006
⁴Lessing, Lawrence. Cultura libre. 2004 Editat en paper per Traficantes de Sueños. Versió en línia. Lessing continua treballant i madurant les seves teories, i el 2012 publica Remix, cultura de la remezcla y derechos de autor en el entorno digital. Icaria Editorial. Disponible en línia.
⁵Levine, Robert. Parásitos. Editorial Ariel.347 p. 2013. Disponible en línia.