El passat 12 novembre 2012 naixia l'Observatori de la Propietat Intel·lectual. Amb l'excusa de la celebració dels 25 anys de la vigent llei de Propietat Intel·lectual, el Govern, entitats de gestió, productors, editors i membres de la indústria digital presentaven aquesta nova entitat, que es crea amb la voluntat d'adaptar la indústria cultural a la nova realitat digital i arribar a un nou consens entre tots els agents de la indústria i la societat.
Aquest Observatori és un nou intent, i molt possiblement no l'últim, de creació d'un ens consensuat, amb la pretensió de pacificar el conflicte generat al voltant de la configuració de la Propietat Intel·lectual en l'entorn digital. Al llarg dels últims mesos, algunes veus de l'àmbit polític, i fins i tot el mateix ministre del ram, s'han marcat com a objectiu de legislatura la promulgació d'una nova Llei de Propietat Intel·lectual adequada a la nova realitat digital sobre la concreció de la mateixa cal anar avançant. Si no volem que el caos s'apoderi de les indústries culturals, és urgent aclarir aquest àmbit de manera que pugui ser possible remunerar de manera adequada als creadors, mantenir un espai per a les indústries culturals i afavorir la innovació i la creació de continguts.
La regulació de la institució de la Propietat Intel·lectual en l'entorn digital comporta una gran conflictivitat social i ha obert una discussió sense aparent solució ni punt de trobada entre la indústria, els creadors i els consumidors. Un gran nombre d'actors socials tenen interessos contraposats en aquest àmbit que, d'altra banda, afecta les llibertats públiques i especialment a drets principals de tota societat avançada, com el dret a triar, el de la informació i l'accés a la cultura. Com s'ha arribat a aquest punt en què la pirateria és massiva sense cap mena de retret social ni moral, els creadors de continguts malviuen de la seva feina per falta de protecció i la indústria perd cada vegada més oportunitats de negoci? És possible trobar alguna via de solució per pacificar aquest conflicte que va enquistant?
És possible reinventar la institució de la propietat intel·lectual en les noves condicions de la societat xarxa? Com fer-ho? No sabem si això és possible, i ni tan sols estem massa segurs que hi hagi voluntat política de fer-ho, però en qualsevol cas creiem que cal debatre en profunditat sobre això. Aquest text simplement pretén aportar algunes notes per un debat que ens sembla més important i urgent que mai.
Situació actual
Les conseqüències derivades de la irrupció d'internet i de la consegüent digitalització de continguts han provocat una claríssima crisi en la institució de la propietat intel·lectual. La propietat intel·lectual ha perdut a la societat xarxa bona part de la seva legitimitat social i és obertament contestada per amplis grups socials. S'està produint davant els nostres ulls una clara fallida de la institució i una evident deslegitimització social del concepte mateix. La tensió entre la indústria, que intenta defensar el seu model de negoci o bé reclama que la legislació permeti la creació d'altres o nous models de negoci, i la societat, que majoritàriament es nega a pagar pel consum de continguts digitals, està en un conflicte obert aparentment sense sortida, perquè l'oferta mateixa de continguts és tan àmplia que tendeix a desvaloritzar els productes, les possibilitats tècniques d'accedir a continguts pirates són quasi il·limitades i de gran facilitat i finalment perquè el mercat d'internet és global.La societat xarxa pròpia dels nostres temps demanda nous serveis, el públic jove cada vegada disposa de menys diners, les editorials i el món acadèmic es transformen i es fan globals, la informació periodística cada vegada més deixa d'estar en mans de les velles empreses, i l'oci s'obre a un hiperconsum de continguts digitals. L'enorme expansió de les empreses de telecomunicacions permet una connectivitat quasi ubiqua i de baix cost i la potència de la indústria de l'electrònica facilita l'accés a tot tipus de dispositius per a la majoria dels ciutadans.
En aquest món de canvis accelerats, la indústria de continguts reacciona amb pocs reflexos, intentant defensar la seva posició amb tints monopolistes i reforçant la protecció que es deriva de la legislació actual de la propietat intel·lectual. Tot això porta a una clara confrontació entre indústria, creadors i amplis estrats de la societat. La tensió d'aquest enfrontament va en augment i sembla situar-nos en un punt de no retorn, que no és més que un divorci entre els tres vectors (creadors, indústria i consumidors) que es necessiten alhora que es barallen.
El mateix concepte de creació a la societat xarxa ha evolucionat esdevenint col·lectiva, de manera que no és fàcil moltes vegades identificar qui és realment l'"autor" d'un contingut que se'ns ofereix per la xarxa. La remescla2 de continguts es veu enormement potenciada per les possibilitats que ofereix la xarxa. Els creadors, per la seva banda, es veuen atrapats en aquesta disputa, on la seva remuneració tendeix a la baixa i van basculant, buscant posicions intermèdies, apropant-se majoritàriament a la postura de la indústria, però sovint comprenent certes demandes socials.
Antecedents
La història de la propietat intel·lectual és llarga i complexa. Malgrat el seu evident interès ara no és possible aprofundir-hi, i remetem als interessats a una bibliografia succinta seleccionada3, 4, 5.De manera molt sintètica, la propietat intel·lectual és una institució jurídica que concedeix un dret al creador sobre l'obra resultant de la seva creació. Concedeix un dret patrimonial per beneficiar-se de l'explotació de l'obra, però també un dret moral per garantir la integritat de la mateixa. És una institució una mica singular, ja que concedeix uns drets sobre alguna cosa intangible i per tant és una figura jurídica complexa i certament sofisticada. Protegeix l'obra resultant i no tant el procés creatiu, concedint al creador un conjunt de drets exclusius.
Els drets d'autor tenen el seu origen en l'expansió de la impremta. Les primeres normatives apareixen a Venècia a finals del segle XV en forma de monopolis atorgats per les autoritats a certs impressors a canvi de favors i lleialtats polítiques. A Anglaterra també les primeres normatives estaven relacionades amb la censura i el control polític. A la França de la Revolució Francesa es dicten les primeres normatives continentals al respecte. A partir del descobriment de Gütemberg va canviar radicalment el panorama de possibilitats que s'ofereixen per fer el duplicat d'un text, fins llavors limitat a les còpies manuals, per la seva mateixa naturalesa molt restringida. La impremta no és més que una eina tecnològica que en el seu moment revoluciona la producció i el procés de còpia de la informació i es planteja la necessitat de regular les conseqüències pràctiques d'aquest nou invent.
En el seu origen els drets d'autor no suposaven limitacions per als lectors de llibres, sinó per a la còpia. Un lector només podia copiar un llibre original a mà, mentre que l'artesà que disposava d'una impremta, podia fer-ho de forma massiva. Per això, només aquells que podien fer còpies massives van veure les seves activitats regulades, no el lector. Les disposicions que el copyright imposava eren limitacions a unes accions que cap lector normal podia realitzar per si mateix, pel que de fet no suposaven cap problema per a l'usuari. Els drets de la propietat intel·lectual intentaven regular uns productes tangibles, manufacturats. El fonament era al suport físic. El copyright era una regulació industrial.
Aquest esquema es va mantenir fins entrat el segle XX, amb l'aparició de les primeres màquines de fotocopiar i les gravadores d'àudio. Però a la fi del segle XX amb les NTIC i el desenvolupament d'Internet aquest esquema clàssic salta pels aires. Internet i l'extraordinària facilitat que suposa per a la comunicació, rebenta les limitacions del món analògic per a la reproducció d'una obra de creació i obliga a un nou replantejament de la propietat intel·lectual.
Propietat intel·lectual i tecnologia. Capitalisme cognitiu
No hi ha canvi tecnològic sense canvi social i tot i que el determinisme tecnològic és fals, perquè les conseqüències finals i els beneficis de les diverses tecnologies al llarg de la història resulten gairebé sempre imprevisibles, resulta previsible que la introducció d'una nova tecnologia provoqui canvis i dificultats d'adaptació. Avui les noves tecnologies també interpel·len les legislacions preexistents, i canvis accelerats forcen l'evolució del marc legal, afavorint un reequilibri entre els diferents interessos. En aquest moment ens trobem davant d'un repte apassionant, doncs de la forma jurídica que es doni a la propietat intel·lectual depèn el futur de la nostra cultura i la pervivència mateixa de tot un conjunt d'institucions que la fan possible. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació, especialment Internet, però també i bàsicament el conjunt de tecnologies digitals, provoquen unes transformacions brutals en els paradigmes coneguts. Com ha indicat Andrew Shapiro, Internet és "una gegantina màquina de copiar" que en la pràctica suposen una sentència de mort per als drets d'autor en la seva concepció clàssica.Les noves tecnologies han provocat una realitat social i jurídica totalment nova, absolutament diferent de la coneguda, ja que per primera vegada en la història de la humanitat hi ha una tecnologia a l'abast de molts que permet fer còpies perfectes, idèntiques a l'original, i per tant, distribuir de forma massiva, tot amb un cost mínim pràcticament irrellevant. Si en l'època de la impremta el protagonisme era al suport, en l'època digital el suport esdevé irrellevant.
Les transformacions socials actuals estan posant de manifest que el concepte de societat industrial que coneixíem fins ara està esgotat en si mateix. Podem discutir, i valdrà la pena fer-ho, si ens dirigim cap a una societat de la informació o del coneixement, a una societat postindustrial o una societat en xarxa, però en qualsevol cas tots els autors coincideixen que en el nou paradigma social que comença a emergir l'engranatge fonamental és la circulació de la informació, pel que es fa més urgent i peremptori que mai clarificar i replantejar el tema dels drets d'autor i del copyright i consensuar com s'ha de fer i es pot gestionar aquesta informació. Si hi ha acord unànime a considerar que el nou motor de la societat és la informació, hem d’aclarir si volem un règim que faciliti i propiciï una fàcil i ràpida divulgació d'aquesta informació, o bé un règim restrictiu com l'actual, on el copyright cada vegada imposa més limitacions a la lliure distribució de la informació, però és burlat sistemàticament per milions de persones cada dia en tots els àmbits. O bé si és possible arribar a un règim intermedi.
En la nova societat la informació, és a dir, el coneixement social produït mitjançant la conjunció del saber expert i la transmissió accelerada, esdevé un eix essencial del procés productiu. El control d'aquest procés productiu mitjançant la legislació sobre la propietat intel·lectual es converteix en la clau del que, a partir del títol d'un llibre de Yann Moulier-Boutang (2007), s'ha conegut com a "capitalisme cognitiu". Per a alguns autors, l'enorme desenvolupament del capitalisme financer de les últimes dècades guarda una estreta relació amb la indústria del copyright: cada vegada més el que produeix beneficis a la indústria no és tant el producte en si mateix (un llibre o un film) com el dret d'autor que aquest produeix a través de mil maneres de merxandatge. Progressivament i especialment amb la incorporació de la Xina i altres potències emergents al comerç capitalista, es produeix un abaratiment dels productes manufacturats i un creixement dels beneficis derivats de la propietat intel·lectual que constitueix una de les principals manifestacions de la nova cara del capitalisme ultraliberal de els últims temps. Veiem aparèixer una paradoxa: el treball manufacturat és cada vegada més barat i les idees resulten cada vegada més cares. Això és el que s'ha anomenat "capitalisme cognitiu".
En la tradició marxista, la propietat intel·lectual i el seu comerç formaria part, al costat de la especulació financera i immobiliària, de l'anomenat "capital fictici o immaterial". Marx, al cap i a la fi lector de Heine, va saber veure que el pensament, les idees, les emocions... no tenien simplement un caràcter negatiu o alienant, sinó que produïen també una estructura propícia al desenvolupament ideològic de la mentalitat capitalista. La producció econòmica i material necessita també del fantasma de la ideologia. El que caracteritza la nostra època és haver posat les idees a treballar, haver extret plusvàlua no només de la producció sinó de les ideologies i de les emocions compartides. Facebook i les xarxes socials exemplifiquen cada dia aquest desig de compartir-ho tot i cercar-ne un rendiment econòmic.
El que dóna fonament i legitimitat a aquest capital immaterial són les expectatives de veure validat per futures activitats productives, i especialment el fet de provocar reaccions emocionals, predisposicions psicològiques cap al consum, etc. El "capitalisme cognitiu" ven expectatives; el seu negoci consisteix a crear necessitats, que no pel fet de ser immaterials, resulten menys reals. En aquest context, les grans corporacions aprofiten les normes suposadament protectores de la propietat intel·lectual, no a favor dels autors, sinó per crear imatges de marca, donar una plusvàlua ideològica a les seves mercaderies, i obtenir uns ingressos per productes virtualment gratuïts, incorrent en una autèntica usura social per algunes veus. Ara per ara el "marquisme" ha substituït el vell marxisme i la plusvàlua no es genera tant en el producte com en el valor de la marca.
Aquest procés només es pot sostenir amb una legislació sobre la propietat intel·lectual molt estricta i restrictiva que converteixi a les grans corporacions també en fàbriques de somnis.
Si a la societat-xarxa el fonament de la propietat no es troba ja en el treball manual, sinó en la feina intel·lectual, és més urgent que mai regular el tractament d'aquest treball intel·lectual, ja que segons s'opti, és a dir, segons el tipus de regulació que es decideixi, estarem condicionant el desenvolupament de la societat de la informació. Segons donem una o altra resposta a aquesta qüestió clau estarem decidint el futur de la nostra societat.
Aquesta nova realitat és percebuda de dues maneres totalment diferents.
- D'una banda la indústria (entenent per tal la indústria editorial, discogràfica, periodística o cinematogràfica, però també les associacions d'autors o artistes) viu l'explosió tecnològica com una autèntica amenaça. Tem una onada de canvis que pot destruir-la, i s'oposa de manera ferotge i implacable als avantatges que representa, en defensa dels seus suposats drets encara que suposin una retallada en les llibertats individuals. La tendència dels últims moviments de la indústria i les més noves normatives en el fons només pretenen controlar allò que fan els consumidors amb els productes que han comprat, limitant el que es pot o no fer. A causa d'aquestes pressions de la indústria les actuals, i mal anomenades, lleis en defensa de la Propietat Intel·lectual el que menys aconsegueixen és ajudar a la protecció a la propietat intel·lectual, i s'haurien d’anomenar lleis del dret de reproducció i de defensa de la indústria cultural. Només cal seguir els debats a les xarxes socials per entendre que molts les consideren unes lleis lesives, abusives i que només beneficien la indústria (editors, productors, distribuïdors) i gairebé res als autors, dificultant l'impuls creatiu i la divulgació cultural en comptes d'afavorir-ho. De fet, les noves legislacions sobre la protecció de la propietat intel·lectual estan propiciant la consolidació de grans conglomerats mediàtics amb un enorme poder i força, que destrueixen la competència, amb un creixent control dels fluxos de la informació i una evident incidència i transcendència política, creant monopolis de facto i consolidant grups de poder.
- A l'altra banda, un elitista grup d'autors, assenyalen que la nova realitat tecnològica ha de suposar la definitiva mort o transformació radical de la concepció clàssica dels drets d'autor per fomentar i afavorir una real extensió de la cultura, la informació i el coneixement. Però no encerten a indicar com es remunerarà un treball del qual viuen molts creadors que no disposen del paraigua d'una altra institució (universitats, fundacions, etc.). I que no podran sobreviure sense drets d'autor. I tampoc encerten a suggerir quina viabilitat podran tenir les indústries culturals necessàries per mantenir el funcionament d'amplis sectors de la cultura.
Un canvi en la tecnologia no transforma ni ha de transformar els principis ètics universals, però si pot alterar les seves conseqüències; pot provocar canvis en les mentalitats, pot crear noves necessitats, pot alterar les relacions socials, etc.
La legislació sobre drets d'autor va donar lloc a l'aparició d'una nova classe social: els intel·lectuals, autors i creadors que vivien del producte de les rendes dels seus llibres i dels seus treballs de creació en un sentit ampli. L'intel·lectual podia ser independent perquè els seus drets d'autor li oferien una renda, més o menys segons el cas, que li permetia prescindir del mecenatge dels nobles, de l'església o dels prínceps. La funció crítica de l'intel·lectual se sustentava en l'existència dels drets d'autor en bona part. Diderot en la seva Carta sobre el comerç de la llibreria (1763) va establir els principis bàsics sobre els quals se sustentava el dret d'autor. No obstant això, l'intel·lectual mai no va aconseguir convertir-se en un "lletratinent" que pogués fer la competència al terratinent. La classe intel·lectual ha vist sempre el dret d'autor com un recurs però no com un negoci i per això mai no s'ha oposat al fet que els drets d'autor caduquin en el seu moment, cosa que mai succeirà amb els drets de propietat sobre una finca o predi.
La regulació dels drets d'autor a l'època d'Internet no pot ser idèntica a la que es va produir amb l'emergència de la impremta. Però cal que sigui equivalent, és a dir, que no resulti literalment impossible l'existència d'un intel·lectual crític o d'un creador de qualsevol àmbit que pugui viure de les seves produccions en el mercat de la cibersocietat: per altres mitjans caldrà aconseguir els mateixos fins.
_____________
1 Article publicat originalment al número 20 de la revista Tramas y texturas.
2 És d'obligada lectura la recent edició del llibre Remix. Cultura de la remezcla y derechos de autor en el entorno digital. Lawrence Lessing. Ed. Icària. Barcelona, 2012. Versió en línia.
3 Edelman, Bernard. Le sacre de l’auteur. Seuil. Paris, 2004. Complet text sobre la formació i evolució històrica de la figura de l'autor como agent central en el procés creatiu.
4 AA.VV. Capitalismo cognitivo, propiedad intelectual y creación colectiva. Ed. Fabricante de sueños. Madrid, abril 2004. Conjunt d'assaigs sobre la propietat intel·lectual i creació cognitiva, intentant definir les polítiques imposades per l'anomenat capitalisme informacional, sempre des d'una perspectiva neomarxista. Versió en línia.
5 Yann Moulier-Boutang. Le capitalisme cognitif: La Nouvelle Grande Transformation. Ed. Amsterdam, París. 2007. Anàlisi d'una nova forma d'acumulació capitalista, basada en la desconnexió física dels treballadors (autònoms), en el treball en xarxa i deslocalitzat i en la creació de continguts sense fi.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada