Unes notes sobre la propietat intel·lectual (segona part)

Enric Faura, director d'Edi.cat, ens presenta la segona part del seu article on reflexiona sobre la propietat intel·lectual en l'entorn digital; finalitza l'article proposant un decàleg de punts a tenir en compte per centrar el debat en l'evolució i nova formulació de la propietat intel·lectual¹.

La intuïció de Barlow

És de plena justícia i imprescindible per entendre el nou paradigma citar i recollir la genial intuïció del pioner de la cibercultura John Perry Barlow sobre la propietat digital. Al aparentment llunyà 1994 (fa simplement 20 anys, que en aquest context sembla 100 anys!) va exposar en el seu cèlebre article Vendre vi sense botelles² unes consideracions sobre el futur i la necessitat de redefinició de la propietat intel·lectual en el nou entorn digital que en la seva essència mantenen bona part de la seva virtualitat.

Barlow parteix d'una premissa molt simple: la institució del copyright es va crear i desenvolupar per a un entorn que ha estat absolutament desbordat per les noves tecnologies, i en la seva formulació actual, fa aigües per totes bandes, superat per la realitat. Si en el futur (en aquest moment ja és el present) la nostra propietat intel·lectual es pot reproduir i distribuir de forma immediata, massiva i sense cap cost, com la podem protegir? Qui ens pagarà per la nostra feina? ¿I si no cobrem per la nostra feina, com podem continuar amb la nostra tasca creativa?

El primer pas per intentar trobar una solució passa per entendre que la tecnologia digital separa la informació del pla físic, pel que és inútil continuar amb sistemes legals protectors fonamentats en el suport físic. En el nou entorn digital el suport físic és irrellevant, pel que la legislació que gravita sobre el suport està condemnada al fracàs. Cal començar a pensar en transcendir del suport físic per centrar-se en el suport immaterial. D'aquí ve la seva cèlebre paràbola de l'ampolla i el vi. El sistema tradicional protegeix l'ampolla (el suport físic), mentre que l'important és el vi en el nou context digital. Els intents legislatius de continuar protegint la propietat intel·lectual a partir del seu suport físic comporten una criminalització de conductes insuportable i el renaixement del que ell anomena "espases" (que associa advocats i grans corporacions) enfront del poder alliberador del bit.

Amb enorme realisme, Barlow assenyala que ballar sobre la tomba del copyright no és la solució. Cal entendre que la propietat intel·lectual en un entorn digital no té comparació amb la propietat física, i és inútil aplicar els mateixos paràmetres a conceptes essencialment diferents. Per trobar una solució a aquest nou paradigma Barlow proposa elaborar una nova taxonomia de la informació. Si la informació és la columna vertebral del nou sistema, en primer lloc hem de saber que és la informació, quines formes adopta, quines característiques posseeix, en quines classes es pot dividir ...

Cal partir de nous principis que són:

• La informació és una activitat
• La informació és una forma de vida
• La informació és una relació

El primer que els legisladors han d'entendre és que la informació no és una cosa, un objecte material, com sembla derivar-se de la concepció clàssica de la propietat física, sinó que la informació és una acció, una activitat, un verb, no un substantiu. La informació s'experimenta, no es té, la informació s'ha de moure per existir, la informació es transmet per propagació, no per distribució.

Quan afirma que la informació és una forma de vida intenta expressar que sota el seu punt de vista la informació vol ser lliure, evoluciona i es transforma, es desenvolupa i reprodueix com un ésser viu. La informació està cridada a canviar, a canviar per adaptar-se a un entorn i per tant és perible.

El concepte d'informació com a relació intenta expressar la idea que el significat de la informació té valor i és exclusiu en cada cas, això és, que el que dóna valor a la informació és el seu significat i aquest canvia. Quan el receptor interactua amb l'emissor, la seva recepció de la informació generada per l'emissor crea un significat, que és l'únic important de la informació.

Molt resumidament hem exposat el nou concepte d'informació proposat per Barlow. És altament suggerent i creatiu, i si estem d'acord que la informació és el nou motor de la societat actual, la seva taxonomia, és a dir, la seva caracterització s'erigeix com a factor clau per encarrilar el debat sobre la seva protecció. Barlow aporta la intuïció que s'ha d'entendre la informació amb uns ulls diferents als de la societat industrial. Es mostra molt prudent a l'hora d'oferir solucions de futur, ja que afirma que cal que transcorri un cert temps per comprendre realment el canvi de paradigma, però sí que ofereix algunes pistes.

Per a Barlow, l'economia de la informació (on l'objecte no és rellevant), es basarà més en la relació que en la possessió i per tant els serveis, la prestació de serveis, serà un criteri per retribuir l'ús de la informació. Opina que els nous sistemes legals de protecció es recolzaran més en l'ètica i la tecnologia que en la llei. També creu que el xifrat serà una peça clau en la protecció de la propietat intel·lectual.

La fal·làcia del joier

Creiem pertinent citar també l'argument que alguns anomenen "fal·làcia del joier". Ara per ara les grans corporacions que s'han erigit en defensores a ultrança del seu concepte de propietat intel·lectual, advocant per unes enormes restriccions i pel pagament per qualsevol ús, diuen que si un usuari pirateja una cançó o fotocòpia un llibre, és com si estigués robant una joia.

Però si algú roba una joia certament està sostraient un objecte físic i impedint la seva possessió o gaudi al seu legítim propietari. En canvi, si algú pirateja una cançó o una pel·lícula no està sostraient la seva propietat o el seu gaudi al seu propietari, perquè no és un objecte exclusiu. Una cançó pot ser escoltada per tots dos alhora sense que el seu ús per un alteri el seu gaudi per un altre. Això és, la creació intel·lectual i la seva distribució per mitjans digitals, genera un tipus de propietat radicalment diferent al concepte de propietat basat en conceptes físics, perquè es pot compartir de forma no exclusiva, pel que exigeix una regulació totalment diferent.

Cultura lliure

L'impacte de les NTIC en l'àmbit de la cultura i de la creació de continguts ha estat revolucionari i transformador. Per això ens sembla adient remarcar el concepte de cultura lliure com a nou element de reflexió. Aquest és un concepte ampli, difús i amb importants matisos, però de manera sintètica es pot definir com aquell moviment social que advoca per la llibertat en la creació de continguts, la possibilitat de modificar obres de creació a partir del principi del contingut lliure, defensant la llibertat de distribució mitjançant Internet. La filosofia d'aquest moviment s'oposa a les restriccions derivades de la legislació sobre la propietat intel·lectual, ja que s'afirma que dificulta la divulgació de la cultura i el coneixement i propugna la llibertat d'acció sobre els drets d'autor. Defensa la conformació d'un moviment global que protegeixi la llibertat d'expressió, la lliure circulació de la informació, el desenvolupament de les arts, la diversitat cultural en totes les seves formes i el lliure i igualitari accés al coneixement, rebutjant l'anomenat feudalisme digital que pretenen imposar els estats nació i les grans corporacions.

Aquest moviment denuncia com les grans empreses i fins i tot els estats cometen excessos quan utilitzen la legislació sobre la propietat intel·lectual i el control de la tecnologia per controlar o limitar la creativitat i el desenvolupament lliure i obert de la cultura. Els antecedents a aquest moviment els hem d'anar a buscar al moviment de programari lliure, i entre els seus apòstols més destacats trobarem a Stalman i Lessing^{3, 4}.

Una de les potes d'aquest moviment parteix del principi que la cultura no es crea ex novo, sinó per acumulació. Si partim de la base, comunament acceptada, segons la qual una idea no pot ser patentada, registrada o apropiada (per exemple, no es pot registrar el principi d'Arquímedes, les lleis de Newton o la Teoria de la Relativitat) perquè ha de revertir a la comunitat, cal acceptar també que no existeixen idees filosòfiques, literàries o artístiques absolutament originals i pures. El coneixement no apareix mai del no res. Es construeix a partir d'uns antecedents, s'elabora a partir de les idees d'altres, de les lectures, de la gestió d'informació anterior. És falsa la pretensió idealista segons la qual el coneixement apareix per inspiració; més aviat sorgeix per transpiració i acumulació. Tot coneixement es va construint sempre a través dels seus antecedents. Sense negar l'originalitat creativa de cada individu, el saber té una gènesi social. No hi ha una idea original, sinó que les idees es generen a partir d'altres, evolucionen i s'entrellacen entre si, i per tant no poden ser de ningú. Les idees es construeixen a l'una de les relacions socials dins d'una comunitat. Per tant mai és original, i sempre té una part de còpia o plagi d'un altre autor.

Una obra d'art o un llibre es creen també a partir d'uns antecedents, i en qualsevol obra d'art està implícit el passat cultural de la qual sorgeix. A més qualsevol obra d'art busca el seu públic, i en la seva naturalesa està la seva voluntat d'incidència social. Aquell art que no pretén incidir en la societat, pot ser molt important per al seu creador, però irrellevant per als nostres propòsits. A més tots som públic, tots som destinataris de les obres creatives dels artistes, i per tant, si aquesta relació entre el creador i el públic la regulem amb una normativa que únicament la dificulta i encareix, estem anant contra una de les finalitats de l'art en tant que expressió de la comunicació humana.

Una obra de creació i el seu públic estan condemnats a trobar-se i a cercar-se, i per tant hi ha una vocació sociabilitzadora de la cultura. Així, des dels seus orígens, l'art per l'art constitueix un solipsisme. Els artistes treballen, òbviament per al seu manteniment, però tenen també una funció social que quedaria disminuïda si una legislació restrictiva de la propietat intel·lectual impedís la seva relació amb la societat. El dret de propietat no és només una funció econòmica, exerceix també un paper moral i dinamitzador en la societat: obrir-lo a les noves necessitats de la cibersocietat significa donar-li una funcionalitat que no tindria si es convertís exclusivament en una forma d'oferir plusvàlua a les grans corporacions mediàtiques.

Molts autors manifesten que el moviment de cultura lliure no significa cultura gratuïta, ni molt menys. Al seu costat per altres veus la cultura és molt més important i valuós que les indústries culturals que només produeixen productes de consum, d'on es volen desmarcar clarament.

Per a un tercer grup el moviment a favor de la cultura lliure no és que estigui obertament en contra de la indústria cultural, sinó d'un actual model d'indústries culturals feudals i restrictives, i advoquen per altres models d'indústries culturals oberts, cooperatives i lliures com a motor de creixement i desenvolupament econòmic i que la llibertat en la distribució de la cultura i la reducció a les traves de la propietat intel·lectual afavoreix el desenvolupament econòmic i fins i tot poden generar benefici.

Finalment moltes altres veus assenyalen la limitació de la cultura lliure en la fixació de models de negoci sostenibles i viables.

Sota aquest moviment s'engloben propostes de tall obertament revolucionari i anarquista a altres de tall quasi socialdemòcrata. És un moviment amb importants matisos, evidents clarobscurs i necessitat de maduració, però sense cap dubte rellevant, que qüestiona obertament la concepció tradicional de la propietat intel·lectual, oscil·lant des de la negació oberta a aquests drets a l'acceptació de noves fórmules obertes i flexibles.

Per ser precisos hauríem de dir que sense cap dubte es qüestiona de manera absoluta el copyright, però a partir d'allà, amb molts matisos, s'accepten diversos graus i fórmules de propietat intel·lectual, a partir del desenvolupament d'un nou sistema de llicències obertes, flexibles i cooperatives, entre les que destaquen el copyleft, la llicència GPL nascuda en el si del moviment GNU i les llicències Creatives Commons.

Una de les claus fonamentals que articula la filosofia de cultura lliure és l'extraordinària facilitat que hi ha al món occidental per a la transmissió gràcies a un avançat sistema de comunicacions. Avui en dia l'accés a Internet és general, ubic i pràcticament sense restriccions. Es conceben els sistemes de comunicació com les autopistes universals per on la informació pot fluir sense fi. I en paral·lel la indústria de l'electrònica ha inundat els ciutadans amb un assortiment de dispositius (smartphones, tablets, ereaders, ordinadors, portàtils...) que actuen com a nodes d'aquesta xarxa.

Això provoca un fenomen sobre el qual es presta poca atenció i que ens sembla destacable. La indústria de les telecomunicacions amb la comercialització de l'ample de banda i la indústria de l'electrònica amb la producció aparentment infinita de dispositius a l'abast de tots els ciutadans s'erigeixen en actors claus en el món de la cultura, del llibre i la seva influència sobre la propietat intel·lectual també és clau.

Massa sovint es vol obviar la seva importància decisiva, al·legant la seva mera funció instrumental de caràcter neutral, quan en realitat no és així. La indústria de les telecomunicacions i la indústria de l'electrònica són dos sectors que basen bona part del seu èxit en la utilització dels continguts que fan els usuaris gràcies a elles. Per això afirmem amb convenciment que en determinats aspectes són unes indústries absolutament deutores i en alguns aspectes parasitàries de la indústria de continguts.

Socialment es produeix una paradoxa sorprenent. En general s'accepta sense discussió els costos derivats de l'ample de banda i els dispositius mentre es qüestiona obertament els continguts que circulen per ells.

Ens sembla que cal destacar algunes veus que es posicionen en aquest debat. Fins i tot hi ha veus que assenyalen que el concepte de Cultura lliure és una fal·làcia per emmascarar la utilització d'aquests postulats per altres indústries en benefici propi.

És important aconsellar la lectura de la recent obra de Robert Levine, Paràsits. En ella afirma sense equívocs que l'oportunisme de moltes veus a favor d'una pretesa cultura lliure l'únic que provoca és la destrucció de la mateixa cultura. És una veu especialment crítica contra les empreses d'entreteniment, comunicacions i electrònica i una lectura molt interessant.

Propostes de futur. Decàleg per al debat

Convindria replantejar la visió dels drets d'autor partint de tres premisses bàsiques:

• Els creadors han de tenir algun tipus de recompensa pel seu treball intel·lectual, a més d'una protecció sobre ell. Creiem que la figura de l'autor, i per tant l'existència d'una protecció sobre el seu treball és imprescindible. Com demostra Edelman en el seu excel·lent treball, l'autor i la defensa autoral és una de les claus i fonaments de la cultura.
• La societat i els ciutadans han de poder gaudir i tenir al seu abast de manera raonable aquests treballs intel·lectuals. Creiem que en la societat de la informació en què estem i especialment en la societat del coneixement a què aspirem l'accés lliure a la cultura es configura com un dret civil inalienable del ciutadà (dret humà de tercer nivell?) que no pot veure restringit per raons econòmiques abusives.
• Les indústries culturals, en la forma i àmbit que acabin tenint, han de tenir elements o vímets per crear un model de negoci per la seva actuació, emparat per l'administració pública i amb seguretat jurídica. Una societat-xarxa és incompatible amb el secretisme, amb el sectarisme, amb les restriccions d'accés indiscriminades i amb la negació de les llibertats individuals, ni que sigui per una suposada defensa dels més febles, retòrica però ineficaç, en un context proteccionista a ultrança. La cibersocietat no es construeix mitjançant el vel d'ignorància, sinó molt al contrari, mitjançant l'imperatiu de transmissió, que ha teoritzat l'ètica hacker. La societat de la informació i del coneixement és una societat de la transmissió.

Per això creiem que s'ha de defensar:

• Un accés lliure a la cultura (sense limitacions per raons econòmiques, ideològiques (censura), materials o idiomàtiques). 
• Una producció cultural de qualitat.
• Poder utilitzar i reciclar el coneixement anterior amb llibertat o bé amb una regulació flexible i clara.

Aquests tres principis no són aliens a la millor tradició liberal. Han existit sempre almenys com a ideals de coneixement humanístic; sempre han estat en tensió i en un difícil equilibri, però en aquests moments la seva deriva neoliberal és clarament negativa i perjudicial per a la cultura i fins i tot per als ingressos econòmics dels autors, cada vegada més subordinats al màrquèting de les grans corporacions. Cal buscar un nou equilibri entre els continguts culturals i els beneficis empresarials, deixant clar que una cosa són els drets d'autor i una altra molt diferent els monopolis d'explotació comercial.

La nostra hipòtesi de treball és que en la societat digital els drets d'autor no poden articular-se en un teòric i impossible control per part de l'autor o editor sobre el suport físic o digital de les seves obres o de les còpies de les obres. Això ja s'ha demostrat com inútil. És important sostreure el debat sobre els drets d'autor del determinisme tecnològic i apropar-lo a la nova realitat social. La propietat intel·lectual, que neix a partir d'un pacte social, s'ha de replantejar a partir d'un nou acord social que respongui a la nova realitat, on l'usuari ha opinar molt més. En una societat on les jerarquies es desdibuixen, on el poder coercitiu no està ben acceptat i on es van imposant majoritàriament relacions col·laboratives cal escoltar i atendre molt més al públic, especialment en alguns aspectes com el dret a la còpia privada i el dret de reproducció. És inútil buscar regulacions que obviïn la voluntat del públic en aquests camps, ja que estan condemnades al fracàs.

Defensem una propietat intel·lectual fundada en els beneficis socials i culturals, amb respecte a unes noves indústries culturals i un evident reconeixement de l'autoria. Existeixen i poden desenvolupar noves formules jurídiques i empresarials per equilibrar el lliure accés a la cultura i el coneixement amb la remuneració dels seus creadors i la defensa de la propietat intel·lectual dins el context del nou entorn tecnològic digital.

Creiem que la nova regulació s'ha de fonamentar en part en els principis del procomú, atendre l'experiència reeixida del moviment de programari de codi lliure o obert, explorar noves llicències com les propostes des Creative Commons i fixar-se en algunes experiències sobre coneixement lliure.

Per centrar el debat en l'evolució i nova formulació de la propietat intel·lectual, proposem un decàleg de punts a tenir en compte que ens semblen imprescindibles per arribar a bon port.

1. La institució jurídica de la propietat intel·lectual ha anat adaptant-se a cada moment històric, ha conviscut amb molts esdeveniments i sempre ha estat en evolució. Ara pot i s'ha d'adaptar al nou context tecnològic, i això no ens ha de preocupar. Sabrà evolucionar tot i l'evident crisi actual. En qualsevol cas és evident que no es pot negar aquesta necessitat d'evolució. 
2. La institució jurídica de la propietat intel·lectual s'ha desenvolupat sempre en una tensió permanent entre interessos contraposats. No ha tingut mai un desenvolupament pacífic i tradicionalment s'ha vist qüestionada i per tant no cal evitar el debat per temors absurds. Les lleis tradicionalment han anat darrera de la realitat social, i en aquests moments la propietat intel·lectual va molt per darrere de l'evolució i realitat social. Ha de fer un important esforç d'adaptació al nou context i a les noves realitats socials.
3. La propietat intel·lectual ha d'adaptar i donar resposta a una nova realitat. Per tant, per a la formulació de la nova propietat intel·lectual en la societat xarxa, cal entendre el nou context tecnològic, el seu abast i la seva configuració i establir la seva formulació en relació als paràmetres de la societat digital, no de la societat industrial.
4. La propietat intel·lectual tradicionalment ha intentat canalitzar una tensió permanent entre els drets de tres vectors: creadors, indústria i usuaris/consumidors. Qualsevol nou plantejament no ha d'oblidar que aquesta institució ha de facilitar un punt de trobada no bel·ligerant entre aquests tres vectors. Oblidar a un d'ells o desequilibrar el pes de qualsevol a favor d'un altre provocarà la inviabilitat de la nova formulació i impossibilitarà la creació d'un nou consens i legitimitat social de la institució. Les noves tecnologies donen molt més poder que abans a l’usuari/consumidor o prosunidor, però imposar aquesta força sobre la figura del creador i de les indústries culturals només portarà a un empobriment generalitzat estèril.
1. Creador: és imprescindible un marc de protecció a la seva obra, tant en l'àmbit patrimonial com moral. Aquest marc ha de ser obert i flexible, i per tant oferir al creador l'opció de modular la seva elecció de protecció entre una diversitat de figures i graus de protecció amb llibertat àmplia.
2. Indústria: ha de ser possible construir models de negocis viables i legítims. És absurd defensar la desaparició de la indústria. Sense aquesta no serà possible el desenvolupament de la societat del coneixement del segle XXI. Ha de renunciar a postulats industrials maximalistes i adaptar-se al nou marc de la digitalització, transformant-se profundament però tenint garantit un espai de desenvolupament.
3. Societat: té dret a poder gaudir d'accés a les obres de creació en el nou entorn digital. No se li pot obligar a tancar-se els rígids postulats industrials del segle XX, però tampoc pot exigir la barra lliure sense cap limitació que reclamen algunes veus.
5. El legislador, com sempre, ha d'actuar com a àrbitre moderador entre interessos contraposats, sense afavorir a un actor per sobre d'un altre, però respectant tots els drets legítims i impulsant aquells models que afavoreixin el desenvolupament global de la societat del coneixement en procés de construcció. I el legislador, així com l'administració pública, ha d'oferir seguretat jurídica a tots els actors, cosa que ara brilla per la seva absència. El legislador ha d'actuar amb fermesa en l'exercici de les seves funcions.
6. Pedagogia: és imprescindible fer un enorme esforç de pedagogia social, deixant de banda certs plantejaments naïfs i idealistes, i entendre que una societat madura ha de poder enfrontar-se al repte de la nova regulació de la propietat intel·lectual en l'entorn digital. Cal explicar amb contundència els conceptes d'autoria i creativitat en la societat xarxa, promulgant la defensa d'uns principis bàsics imprescindibles. Aquest esforç de pedagogia ha de tenir suport públic i consens social.
7. Posar en valor la propietat intel·lectual. En l'entorn digital els productes derivats de l'autoria i fruit d'un esforç creatiu es perceben de manera molt majoritària com de poc valor. El repte de donar valor a la creació en format digital és una de les claus per poder construir el nou estatus de la propietat intel·lectual. La percepció del valor d'un contingut digital ha d'anar assemblant-se a la percepció d'un contingut analògic, especialment en el seu component de creació. Això no s'ha aconseguit.
8. La importància fonamental de les indústries de telecomunicacions i de l'electrònica en aquest entorn exigeix incorporar-les a aquest debat i comprometre-les. Serà inútil qualsevol proposta de nova regulació de la propietat intel·lectual sense el compromís, voluntari o obligat, d'aquests dos actors. És exigible que corresponsabilitzin en la defensa de la propietat intel·lectual i siguin agents actius a favor seu.
9. La propietat intel·lectual ha d'oferir als creadors que volen escapar al model comercial o bé provar nous models, possibilitats de desenvolupament també amb seguretat jurídica. Per això, opcions com les noves llicències de Creative Commons, copyleft i altres han de gaudir del major suport jurídic exigible.
10. La configuració de la propietat intel·lectual que es configuri en el nou pacte social que s'ha de construir ha de reservar un espai per a les indústries culturals com a agents necessaris en el seu desenvolupament. Ha de ser un àmbit equilibrat, raonable i just, però protegit per la legislació i l'actuació decidida de l'administració pública.

En resum, per aconseguir un pacte efectiu sobre els drets d'autor és imprescindible començar per acceptar els fets, assumint que el vell paradigma ja no és viable en la societat-xarxa. A més cal identificar els nous subjectes de drets, que no necessàriament coincideixen amb les que existien abans de la irrupció d'Internet, i intentar satisfer les seves demandes sense maximalismes. El debat fa temps que està obert. La seva resolució és clau per a la construcció d'un model de societat avançada i capaç de generar coneixement. Siguem valents i atrevim-nos amb noves formules i propostes de futur. Aquest és un dels grans reptes de les societats digitals.
______________________
¹Article publicat originalment al número 20 de la revista Tramas y texturas.
²Es pot consultar en línea la versió completa d'aquest article traduida al castellà.
³Smiers, Joost. Un mundo sin copyright. Ed. Gedisa, 2006
⁴Lessing, Lawrence. Cultura libre. 2004 Editat en paper per Traficantes de Sueños. Versió en línia. Lessing continua treballant i madurant les seves teories, i el 2012 publica Remix, cultura de la remezcla y derechos de autor en el entorno digital. Icaria Editorial. Disponible en línia.
⁵Levine, Robert. Parásitos. Editorial Ariel.347 p. 2013. Disponible en línia.

Unes notes sobre la propietat intel·lectual (primera part)

Enric Faura, director d'Edi.cat, reflexiona en l'article que avui us presentem sobre la propietat intel·lectual en l'entorn digital¹.

El passat 12 novembre 2012 naixia l'Observatori de la Propietat Intel·lectual. Amb l'excusa de la celebració dels 25 anys de la vigent llei de Propietat Intel·lectual, el Govern, entitats de gestió, productors, editors i membres de la indústria digital presentaven aquesta nova entitat, que es crea amb la voluntat d'adaptar la indústria cultural a la nova realitat digital i arribar a un nou consens entre tots els agents de la indústria i la societat.

Aquest Observatori és un nou intent, i molt possiblement no l'últim, de creació d'un ens consensuat, amb la pretensió de pacificar el conflicte generat al voltant de la configuració de la Propietat Intel·lectual en l'entorn digital. Al llarg dels últims mesos, algunes veus de l'àmbit polític, i fins i tot el mateix ministre del ram, s'han marcat com a objectiu de legislatura la promulgació d'una nova Llei de Propietat Intel·lectual adequada a la nova realitat digital sobre la concreció de la mateixa cal anar avançant. Si no volem que el caos s'apoderi de les indústries culturals, és urgent aclarir aquest àmbit de manera que pugui ser possible remunerar de manera adequada als creadors, mantenir un espai per a les indústries culturals i afavorir la innovació i la creació de continguts.

La regulació de la institució de la Propietat Intel·lectual en l'entorn digital comporta una gran conflictivitat social i ha obert una discussió sense aparent solució ni punt de trobada entre la indústria, els creadors i els consumidors. Un gran nombre d'actors socials tenen interessos contraposats en aquest àmbit que, d'altra banda, afecta les llibertats públiques i especialment a drets principals de tota societat avançada, com el dret a triar, el de la informació i l'accés a la cultura. Com s'ha arribat a aquest punt en què la pirateria és massiva sense cap mena de retret social ni moral, els creadors de continguts malviuen de la seva feina per falta de protecció i la indústria perd cada vegada més oportunitats de negoci? És possible trobar alguna via de solució per pacificar aquest conflicte que va enquistant?

És possible reinventar la institució de la propietat intel·lectual en les noves condicions de la societat xarxa? Com fer-ho? No sabem si això és possible, i ni tan sols estem massa segurs que hi hagi voluntat política de fer-ho, però en qualsevol cas creiem que cal debatre en profunditat sobre això. Aquest text simplement pretén aportar algunes notes per un debat que ens sembla més important i urgent que mai.

Situació actual

Les conseqüències derivades de la irrupció d'internet i de la consegüent digitalització de continguts han provocat una claríssima crisi en la institució de la propietat intel·lectual. La propietat intel·lectual ha perdut a la societat xarxa bona part de la seva legitimitat social i és obertament contestada per amplis grups socials. S'està produint davant els nostres ulls una clara fallida de la institució i una evident deslegitimització social del concepte mateix. La tensió entre la indústria, que intenta defensar el seu model de negoci o bé reclama que la legislació permeti la creació d'altres o nous models de negoci, i la societat, que majoritàriament es nega a pagar pel consum de continguts digitals, està en un conflicte obert aparentment sense sortida, perquè l'oferta mateixa de continguts és tan àmplia que tendeix a desvaloritzar els productes, les possibilitats tècniques d'accedir a continguts pirates són quasi il·limitades i de gran facilitat i finalment perquè el mercat d'internet és global.

La societat xarxa pròpia dels nostres temps demanda nous serveis, el públic jove cada vegada disposa de menys diners, les editorials i el món acadèmic es transformen i es fan globals, la informació periodística cada vegada més deixa d'estar en mans de les velles empreses, i l'oci s'obre a un hiperconsum de continguts digitals. L'enorme expansió de les empreses de telecomunicacions permet una connectivitat quasi ubiqua i de baix cost i la potència de la indústria de l'electrònica facilita l'accés a tot tipus de dispositius per a la majoria dels ciutadans.

En aquest món de canvis accelerats, la indústria de continguts reacciona amb pocs reflexos, intentant defensar la seva posició amb tints monopolistes i reforçant la protecció que es deriva de la legislació actual de la propietat intel·lectual. Tot això porta a una clara confrontació entre indústria, creadors i amplis estrats de la societat. La tensió d'aquest enfrontament va en augment i sembla situar-nos en un punt de no retorn, que no és més que un divorci entre els tres vectors (creadors, indústria i consumidors) que es necessiten alhora que es barallen.

El mateix concepte de creació a la societat xarxa ha evolucionat esdevenint col·lectiva, de manera que no és fàcil moltes vegades identificar qui és realment l'"autor" d'un contingut que se'ns ofereix per la xarxa. La remescla² de continguts es veu enormement potenciada per les possibilitats que ofereix la xarxa. Els creadors, per la seva banda, es veuen atrapats en aquesta disputa, on la seva remuneració tendeix a la baixa i van basculant, buscant posicions intermèdies, apropant-se majoritàriament a la postura de la indústria, però sovint comprenent certes demandes socials.

Antecedents

La història de la propietat intel·lectual és llarga i complexa. Malgrat el seu evident interès ara no és possible aprofundir-hi, i remetem als interessats a una bibliografia succinta seleccionada^{3, 4, 5}.

De manera molt sintètica, la propietat intel·lectual és una institució jurídica que concedeix un dret al creador sobre l'obra resultant de la seva creació. Concedeix un dret patrimonial per beneficiar-se de l'explotació de l'obra, però també un dret moral per garantir la integritat de la mateixa. És una institució una mica singular, ja que concedeix uns drets sobre alguna cosa intangible i per tant és una figura jurídica complexa i certament sofisticada. Protegeix l'obra resultant i no tant el procés creatiu, concedint al creador un conjunt de drets exclusius.

Els drets d'autor tenen el seu origen en l'expansió de la impremta. Les primeres normatives apareixen a Venècia a finals del segle XV en forma de monopolis atorgats per les autoritats a certs impressors a canvi de favors i lleialtats polítiques. A Anglaterra també les primeres normatives estaven relacionades amb la censura i el control polític. A la França de la Revolució Francesa es dicten les primeres normatives continentals al respecte. A partir del descobriment de Gütemberg va canviar radicalment el panorama de possibilitats que s'ofereixen per fer el duplicat d'un text, fins llavors limitat a les còpies manuals, per la seva mateixa naturalesa molt restringida. La impremta no és més que una eina tecnològica que en el seu moment revoluciona la producció i el procés de còpia de la informació i es planteja la necessitat de regular les conseqüències pràctiques d'aquest nou invent.

En el seu origen els drets d'autor no suposaven limitacions per als lectors de llibres, sinó per a la còpia. Un lector només podia copiar un llibre original a mà, mentre que l'artesà que disposava d'una impremta, podia fer-ho de forma massiva. Per això, només aquells que podien fer còpies massives van veure les seves activitats regulades, no el lector. Les disposicions que el copyright imposava eren limitacions a unes accions que cap lector normal podia realitzar per si mateix, pel que de fet no suposaven cap problema per a l'usuari. Els drets de la propietat intel·lectual intentaven regular uns productes tangibles, manufacturats. El fonament era al suport físic. El copyright era una regulació industrial.

Aquest esquema es va mantenir fins entrat el segle XX, amb l'aparició de les primeres màquines de fotocopiar i les gravadores d'àudio. Però a la fi del segle XX amb les NTIC i el desenvolupament d'Internet aquest esquema clàssic salta pels aires. Internet i l'extraordinària facilitat que suposa per a la comunicació, rebenta les limitacions del món analògic per a la reproducció d'una obra de creació i obliga a un nou replantejament de la propietat intel·lectual.

Propietat intel·lectual i tecnologia. Capitalisme cognitiu

No hi ha canvi tecnològic sense canvi social i tot i que el determinisme tecnològic és fals, perquè les conseqüències finals i els beneficis de les diverses tecnologies al llarg de la història resulten gairebé sempre imprevisibles, resulta previsible que la introducció d'una nova tecnologia provoqui canvis i dificultats d'adaptació. Avui les noves tecnologies també interpel·len les legislacions preexistents, i canvis accelerats forcen l'evolució del marc legal, afavorint un reequilibri entre els diferents interessos. En aquest moment ens trobem davant d'un repte apassionant, doncs de la forma jurídica que es doni a la propietat intel·lectual depèn el futur de la nostra cultura i la pervivència mateixa de tot un conjunt d'institucions que la fan possible. Les noves tecnologies de la informació i la comunicació, especialment Internet, però també i bàsicament el conjunt de tecnologies digitals, provoquen unes transformacions brutals en els paradigmes coneguts. Com ha indicat Andrew Shapiro, Internet és "una gegantina màquina de copiar" que en la pràctica suposen una sentència de mort per als drets d'autor en la seva concepció clàssica.

Les noves tecnologies han provocat una realitat social i jurídica totalment nova, absolutament diferent de la coneguda, ja que per primera vegada en la història de la humanitat hi ha una tecnologia a l'abast de molts que permet fer còpies perfectes, idèntiques a l'original, i per tant, distribuir de forma massiva, tot amb un cost mínim pràcticament irrellevant. Si en l'època de la impremta el protagonisme era al suport, en l'època digital el suport esdevé irrellevant.

Les transformacions socials actuals estan posant de manifest que el concepte de societat industrial que coneixíem fins ara està esgotat en si mateix. Podem discutir, i valdrà la pena fer-ho, si ens dirigim cap a una societat de la informació o del coneixement, a una societat postindustrial o una societat en xarxa, però en qualsevol cas tots els autors coincideixen que en el nou paradigma social que comença a emergir l'engranatge fonamental és la circulació de la informació, pel que es fa més urgent i peremptori que mai clarificar i replantejar el tema dels drets d'autor i del copyright i consensuar com s'ha de fer i es pot gestionar aquesta informació. Si hi ha acord unànime a considerar que el nou motor de la societat és la informació, hem d’aclarir si volem un règim que faciliti i propiciï una fàcil i ràpida divulgació d'aquesta informació, o bé un règim restrictiu com l'actual, on el copyright cada vegada imposa més limitacions a la lliure distribució de la informació, però és burlat sistemàticament per milions de persones cada dia en tots els àmbits. O bé si és possible arribar a un règim intermedi.

En la nova societat la informació, és a dir, el coneixement social produït mitjançant la conjunció del saber expert i la transmissió accelerada, esdevé un eix essencial del procés productiu. El control d'aquest procés productiu mitjançant la legislació sobre la propietat intel·lectual es converteix en la clau del que, a partir del títol d'un llibre de Yann Moulier-Boutang (2007), s'ha conegut com a "capitalisme cognitiu". Per a alguns autors, l'enorme desenvolupament del capitalisme financer de les últimes dècades guarda una estreta relació amb la indústria del copyright: cada vegada més el que produeix beneficis a la indústria no és tant el producte en si mateix (un llibre o un film) com el dret d'autor que aquest produeix a través de mil maneres de merxandatge. Progressivament i especialment amb la incorporació de la Xina i altres potències emergents al comerç capitalista, es produeix un abaratiment dels productes manufacturats i un creixement dels beneficis derivats de la propietat intel·lectual que constitueix una de les principals manifestacions de la nova cara del capitalisme ultraliberal de els últims temps. Veiem aparèixer una paradoxa: el treball manufacturat és cada vegada més barat i les idees resulten cada vegada més cares. Això és el que s'ha anomenat "capitalisme cognitiu".

En la tradició marxista, la propietat intel·lectual i el seu comerç formaria part, al costat de la especulació financera i immobiliària, de l'anomenat "capital fictici o immaterial". Marx, al cap i a la fi lector de Heine, va saber veure que el pensament, les idees, les emocions... no tenien simplement un caràcter negatiu o alienant, sinó que produïen també una estructura propícia al desenvolupament ideològic de la mentalitat capitalista. La producció econòmica i material necessita també del fantasma de la ideologia. El que caracteritza la nostra època és haver posat les idees a treballar, haver extret plusvàlua no només de la producció sinó de les ideologies i de les emocions compartides. Facebook i les xarxes socials exemplifiquen cada dia aquest desig de compartir-ho tot i cercar-ne un rendiment econòmic.

El que dóna fonament i legitimitat a aquest capital immaterial són les expectatives de veure validat per futures activitats productives, i especialment el fet de provocar reaccions emocionals, predisposicions psicològiques cap al consum, etc. El "capitalisme cognitiu" ven expectatives; el seu negoci consisteix a crear necessitats, que no pel fet de ser immaterials, resulten menys reals. En aquest context, les grans corporacions aprofiten les normes suposadament protectores de la propietat intel·lectual, no a favor dels autors, sinó per crear imatges de marca, donar una plusvàlua ideològica a les seves mercaderies, i obtenir uns ingressos per productes virtualment gratuïts, incorrent en una autèntica usura social per algunes veus. Ara per ara el "marquisme" ha substituït el vell marxisme i la plusvàlua no es genera tant en el producte com en el valor de la marca.

Aquest procés només es pot sostenir amb una legislació sobre la propietat intel·lectual molt estricta i restrictiva que converteixi a les grans corporacions també en fàbriques de somnis.

Si a la societat-xarxa el fonament de la propietat no es troba ja en el treball manual, sinó en la feina intel·lectual, és més urgent que mai regular el tractament d'aquest treball intel·lectual, ja que segons s'opti, és a dir, segons el tipus de regulació que es decideixi, estarem condicionant el desenvolupament de la societat de la informació. Segons donem una o altra resposta a aquesta qüestió clau estarem decidint el futur de la nostra societat.

Aquesta nova realitat és percebuda de dues maneres totalment diferents.

• D'una banda la indústria (entenent per tal la indústria editorial, discogràfica, periodística o cinematogràfica, però també les associacions d'autors o artistes) viu l'explosió tecnològica com una autèntica amenaça. Tem una onada de canvis que pot destruir-la, i s'oposa de manera ferotge i implacable als avantatges que representa, en defensa dels seus suposats drets encara que suposin una retallada en les llibertats individuals. La tendència dels últims moviments de la indústria i les més noves normatives en el fons només pretenen controlar allò que fan els consumidors amb els productes que han comprat, limitant el que es pot o no fer. A causa d'aquestes pressions de la indústria les actuals, i mal anomenades, lleis en defensa de la Propietat Intel·lectual el que menys aconsegueixen és ajudar a la protecció a la propietat intel·lectual, i s'haurien d’anomenar lleis del dret de reproducció i de defensa de la indústria cultural. Només cal seguir els debats a les xarxes socials per entendre que molts les consideren unes lleis lesives, abusives i que només beneficien la indústria (editors, productors, distribuïdors) i gairebé res als autors, dificultant l'impuls creatiu i la divulgació cultural en comptes d'afavorir-ho. De fet, les noves legislacions sobre la protecció de la propietat intel·lectual estan propiciant la consolidació de grans conglomerats mediàtics amb un enorme poder i força, que destrueixen la competència, amb un creixent control dels fluxos de la informació i una evident incidència i transcendència política, creant monopolis de facto i consolidant grups de poder. 
• A l'altra banda, un elitista grup d'autors, assenyalen que la nova realitat tecnològica ha de suposar la definitiva mort o transformació radical de la concepció clàssica dels drets d'autor per fomentar i afavorir una real extensió de la cultura, la informació i el coneixement. Però no encerten a indicar com es remunerarà un treball del qual viuen molts creadors que no disposen del paraigua d'una altra institució (universitats, fundacions, etc.). I que no podran sobreviure sense drets d'autor. I tampoc encerten a suggerir quina viabilitat podran tenir les indústries culturals necessàries per mantenir el funcionament d'amplis sectors de la cultura.

En paral·lel, Internet ha anat creant una consciència cada vegada més àmplia a la societat, i especialment en els seus usuaris, que el ciutadà té drets a escoltar, llegir o contemplar qualsevol creació artística d'un artista, escriptor o creador sense restriccions, cànons o pagaments. Una gran part de la societat, sense massa complexos, s'aprofita de la facilitat tecnològica que facilita Internet per utilitzar, distribuir i gaudir dels continguts digitals sense estar disposat a pagar per això i molt menys a acceptar restriccions a aquest nou dret universal que s'ha creat de facto.

Un canvi en la tecnologia no transforma ni ha de transformar els principis ètics universals, però si pot alterar les seves conseqüències; pot provocar canvis en les mentalitats, pot crear noves necessitats, pot alterar les relacions socials, etc.

La legislació sobre drets d'autor va donar lloc a l'aparició d'una nova classe social: els intel·lectuals, autors i creadors que vivien del producte de les rendes dels seus llibres i dels seus treballs de creació en un sentit ampli. L'intel·lectual podia ser independent perquè els seus drets d'autor li oferien una renda, més o menys segons el cas, que li permetia prescindir del mecenatge dels nobles, de l'església o dels prínceps. La funció crítica de l'intel·lectual se sustentava en l'existència dels drets d'autor en bona part. Diderot en la seva Carta sobre el comerç de la llibreria (1763) va establir els principis bàsics sobre els quals se sustentava el dret d'autor. No obstant això, l'intel·lectual mai no va aconseguir convertir-se en un "lletratinent" que pogués fer la competència al terratinent. La classe intel·lectual ha vist sempre el dret d'autor com un recurs però no com un negoci i per això mai no s'ha oposat al fet que els drets d'autor caduquin en el seu moment, cosa que mai succeirà amb els drets de propietat sobre una finca o predi.

La regulació dels drets d'autor a l'època d'Internet no pot ser idèntica a la que es va produir amb l'emergència de la impremta. Però cal que sigui equivalent, és a dir, que no resulti literalment impossible l'existència d'un intel·lectual crític o d'un creador de qualsevol àmbit que pugui viure de les seves produccions en el mercat de la cibersocietat: per altres mitjans caldrà aconseguir els mateixos fins.

_____________
¹ Article publicat originalment al número 20 de la revista Tramas y texturas.
² És d'obligada lectura la recent edició del llibre Remix. Cultura de la remezcla y derechos de autor en el entorno digital. Lawrence Lessing. Ed. Icària. Barcelona, 2012. Versió en línia.
³ Edelman, Bernard. Le sacre de l’auteur. Seuil. Paris, 2004. Complet text sobre la formació i evolució històrica de la figura de l'autor como agent central en el procés creatiu.
⁴ AA.VV. Capitalismo cognitivo, propiedad intelectual y creación colectiva. Ed. Fabricante de sueños. Madrid, abril 2004. Conjunt d'assaigs sobre la propietat intel·lectual i creació cognitiva, intentant definir les polítiques imposades per l'anomenat capitalisme informacional, sempre des d'una perspectiva neomarxista. Versió en línia.
⁵ Yann Moulier-Boutang. Le capitalisme cognitif: La Nouvelle Grande Transformation. Ed. Amsterdam, París. 2007. Anàlisi d'una nova forma d'acumulació capitalista, basada en la desconnexió física dels treballadors (autònoms), en el treball en xarxa i deslocalitzat i en la creació de continguts sense fi.