Us presentem un article que Santi Mayor Farguell, crític musical del diari “Avui”, ha redactat per a l’Anuari 2007, llibre que edita l’editorial Enciclopèdia Catalana. L’article tracta sobre com el món de la música està superant la crisi estructural que es produí arran de la irrupció de la música digital. Ultra l’interès envers el món de la música, l’article ens fa pensar en alguns paral·lelismes entre la indústria musical i la indústria editorial.
La música popular, convertida al segle XX en negoci de consum massiu arran de la invenció dels suports d’emmagatzemament, viu l’inici del segle XXI sotmesa a una crisi profunda que introdueix canvis estructurals en el negoci. L’any 2007 ha vist consolidar les tendències iniciades amb la irrupció de la música digital, a conseqüència de l’expansió dels formats de compressió dels arxius sonors, el més popular dels quals és l’MP3. Aquestes tendències impliquen la pèrdua de valor comercial del suport on s’emmagatzema la música, el CD, en benefici del valor comercial de l’explotació de la cançó, independentment del format d’enregistrament. El 2007 va confirmar un canvi que s’insinua decisiu en la música popular: creix la indústria musical, però davalla la indústria del disc; creix el profit de l’explotació (gires, marxandatge, drets d’imatge) i decreix la rendibilitat de la comercialització de l’obra (drets d’edició i d’autor).
Un canvi de paradigma que inverteix els percentatges fins ara predominants: a principis del segle XXI el 66% dels ingressos dels músics procedien de les discogràfiques i un 33% el generaven les gires i el marxandatge; en set anys, la proporció s’ha invertit. Els artistes mantenen el volum d’ingressos, el negoci musical creix amb la irrupció de nous models de negoci a l’empara dels nous formats digitals (es preveu que el 2010 el 25% de totes les vendes seran en format digital, davant del 10% actual: iTunes, YouTube, iPhone...), però el negoci de les discogràfiques trontolla. Els segells estan reaccionant implantant un nou tipus de contracte, l’anomenat “contracte de 360º”, que incorpora els ingressos per música en directe, marxandatge i drets d’imatge. Els grans artistes, però, són reticents a acceptar-lo perquè aquests conceptes són els que els garanteixen ingressos en el nou model de negoci; els petits artistes, però, se’n beneficien, perquè garanteix que el segell contractant invertirà a mitjà i llarg termini. Altres mesures dels segells són la digitalització dels catàlegs existents per permetre’n l’explotació comercial –acceptació implícita que el format CD Àudio pot tenir els dies comptats–; l’adquisició de petits segells que disposen d’un catàleg que pot resultar rendible si es distribueix digitalment (perquè s’estalvien els costos de fabricació i distribució), i la coherent decisió de portar a la pràctica l’edició en exclusiva de treballs discogràfics en format digital. La botiga iTunes, per exemple, ja fa temps que comercialitza els anomenats “iTunes Originals”, treballs amb continguts exclusius només accessibles en versió digital. Però, és clar, si s’eliminen els costos de producció i distribució, el marge de negoci dels segells ha de provenir, en gran mesura, dels drets d’edició, d’aquí la preocupació per l’extensió de la descàrrega il·legal o al·legal d’arxius a Internet.
Tot plegat fa que es visqui en temps real una revolució del model d’explotació darrere de la qual hi ha les reticències dels gestors dels drets d’autoria cap a la pirateria, generalment assenyalada com a enemiga comuna de la creativitat. Però s’hi han detectat efectes col·laterals positius. En paraules de directius de discogràfiques, els consumidors de música es fixen un “pressupost mental” per gastar en música, de manera que els diners que estalvien a través de la descàrrega de música a Internet els inverteixen en altres conceptes de negoci musical, en especial concerts en directe i marxandatge. Això pot explicar, en part, l’auge de gires milionàries amb entrades a un preu elevat que s’esgoten. L’exemple evident el 2007 va ser la gira de The Police. La revista "The Economist" va posar el dit a la nafra en un article sobre el canvi de model en la música industrial quan va recordar que una entrada per a veure The Police en directe valia més que la discografia sencera oficial del grup anglès.
Aquest any Madonna va signar el seu nou contracte discogràfic amb una promotora de concerts de Los Angeles, Live Nation, que és alhora editora de discos i li pagarà 35 milions d’euros en metàl·lic i en accions de promoció dels concerts de la cantant. Madonna conclou el seu contracte amb Warner, que mantindrà, però, els drets del catàleg històric de l’artista. Per la seva banda, Prince, artista històricament enfadat amb els segells discogràfics i que ja fa anys que es guanya la vida amb els ingressos de les gires i el marxandatge, va decidir distribuir el seu nou disc, Planet Earth, de franc a la Gran Bretanya amb el diari dominical “Mail on Sunday”. I Radiohead, el grup que es va convertir en un referent del rock dels anys noranta per la seva insubornabilitat i influència artística en les noves fornades, va trencar motlles de la indústria musical amb l’anunci de la comercialització digital del seu nou disc, In Rainbows, a través d’Internet. La particularitat va ser que el preu de la versió digital descarregada on line l’estableix el mateix consumidor: ell decideix quant vol pagar pel disc (o si no vol pagar res). S’ha batejat com la venda amb “preu a la carta”. El disc està disponible també en altres formats amb extres i “preu de mercat”. A més del precedent que crea la decisió del grup, el fet va resultar un encert promocional.
En definitiva, el negoci canvia de direcció nítidament il·luminat per les xifres, la tecnologia i les lleis implacables del mercat.
La música popular, convertida al segle XX en negoci de consum massiu arran de la invenció dels suports d’emmagatzemament, viu l’inici del segle XXI sotmesa a una crisi profunda que introdueix canvis estructurals en el negoci. L’any 2007 ha vist consolidar les tendències iniciades amb la irrupció de la música digital, a conseqüència de l’expansió dels formats de compressió dels arxius sonors, el més popular dels quals és l’MP3. Aquestes tendències impliquen la pèrdua de valor comercial del suport on s’emmagatzema la música, el CD, en benefici del valor comercial de l’explotació de la cançó, independentment del format d’enregistrament. El 2007 va confirmar un canvi que s’insinua decisiu en la música popular: creix la indústria musical, però davalla la indústria del disc; creix el profit de l’explotació (gires, marxandatge, drets d’imatge) i decreix la rendibilitat de la comercialització de l’obra (drets d’edició i d’autor).
Un canvi de paradigma que inverteix els percentatges fins ara predominants: a principis del segle XXI el 66% dels ingressos dels músics procedien de les discogràfiques i un 33% el generaven les gires i el marxandatge; en set anys, la proporció s’ha invertit. Els artistes mantenen el volum d’ingressos, el negoci musical creix amb la irrupció de nous models de negoci a l’empara dels nous formats digitals (es preveu que el 2010 el 25% de totes les vendes seran en format digital, davant del 10% actual: iTunes, YouTube, iPhone...), però el negoci de les discogràfiques trontolla. Els segells estan reaccionant implantant un nou tipus de contracte, l’anomenat “contracte de 360º”, que incorpora els ingressos per música en directe, marxandatge i drets d’imatge. Els grans artistes, però, són reticents a acceptar-lo perquè aquests conceptes són els que els garanteixen ingressos en el nou model de negoci; els petits artistes, però, se’n beneficien, perquè garanteix que el segell contractant invertirà a mitjà i llarg termini. Altres mesures dels segells són la digitalització dels catàlegs existents per permetre’n l’explotació comercial –acceptació implícita que el format CD Àudio pot tenir els dies comptats–; l’adquisició de petits segells que disposen d’un catàleg que pot resultar rendible si es distribueix digitalment (perquè s’estalvien els costos de fabricació i distribució), i la coherent decisió de portar a la pràctica l’edició en exclusiva de treballs discogràfics en format digital. La botiga iTunes, per exemple, ja fa temps que comercialitza els anomenats “iTunes Originals”, treballs amb continguts exclusius només accessibles en versió digital. Però, és clar, si s’eliminen els costos de producció i distribució, el marge de negoci dels segells ha de provenir, en gran mesura, dels drets d’edició, d’aquí la preocupació per l’extensió de la descàrrega il·legal o al·legal d’arxius a Internet.
Tot plegat fa que es visqui en temps real una revolució del model d’explotació darrere de la qual hi ha les reticències dels gestors dels drets d’autoria cap a la pirateria, generalment assenyalada com a enemiga comuna de la creativitat. Però s’hi han detectat efectes col·laterals positius. En paraules de directius de discogràfiques, els consumidors de música es fixen un “pressupost mental” per gastar en música, de manera que els diners que estalvien a través de la descàrrega de música a Internet els inverteixen en altres conceptes de negoci musical, en especial concerts en directe i marxandatge. Això pot explicar, en part, l’auge de gires milionàries amb entrades a un preu elevat que s’esgoten. L’exemple evident el 2007 va ser la gira de The Police. La revista "The Economist" va posar el dit a la nafra en un article sobre el canvi de model en la música industrial quan va recordar que una entrada per a veure The Police en directe valia més que la discografia sencera oficial del grup anglès.
Aquest any Madonna va signar el seu nou contracte discogràfic amb una promotora de concerts de Los Angeles, Live Nation, que és alhora editora de discos i li pagarà 35 milions d’euros en metàl·lic i en accions de promoció dels concerts de la cantant. Madonna conclou el seu contracte amb Warner, que mantindrà, però, els drets del catàleg històric de l’artista. Per la seva banda, Prince, artista històricament enfadat amb els segells discogràfics i que ja fa anys que es guanya la vida amb els ingressos de les gires i el marxandatge, va decidir distribuir el seu nou disc, Planet Earth, de franc a la Gran Bretanya amb el diari dominical “Mail on Sunday”. I Radiohead, el grup que es va convertir en un referent del rock dels anys noranta per la seva insubornabilitat i influència artística en les noves fornades, va trencar motlles de la indústria musical amb l’anunci de la comercialització digital del seu nou disc, In Rainbows, a través d’Internet. La particularitat va ser que el preu de la versió digital descarregada on line l’estableix el mateix consumidor: ell decideix quant vol pagar pel disc (o si no vol pagar res). S’ha batejat com la venda amb “preu a la carta”. El disc està disponible també en altres formats amb extres i “preu de mercat”. A més del precedent que crea la decisió del grup, el fet va resultar un encert promocional.
En definitiva, el negoci canvia de direcció nítidament il·luminat per les xifres, la tecnologia i les lleis implacables del mercat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada