Crítica a l'informe de la RAE sobre el sexisme en el llenguatge

Sala de plens de la RAE

El proppassat 1 de març el ple de la Real Academia Española aprovà per unanimitat (dels presents) l'informe redactat per Ignacio Bosque titulat Sexismo lingüístico y visibilidad de la mujer (en PDF). En aquest informe es critiquen les directrius recollides per nou guies de llenguatge no sexista elaborades per organismes de comunitats autònomes, sindicats i universitats de l'Estat. Aquest mateix informe afirma literalment que "si s'apliquessin les directrius proposades en aquestes guies en els seus termes més estrictes, no es podria parlar". Durant aquests dies s'han publicat diversos articles a la premsa i als mitjans comentant aquest fet, i per això  hem cregut oportú donar a conèixer l'opinió de la doctora en lletres Eulàlia Lledó Cunill. Entre d'altres, és autora del Manual de Llengua per visibilitzar la presència femenina publicat fa uns mesos per Beat. Per cert, el llibre també es pot consultar a la secció de coeducació de la nova web xtec 2.0.


En l'article d'avui reproduïm alguns fragments del seu article A propòsit de l'informe Bosque (en PDF). Es tracta d'una resposta contundent -però no exhaustiva-, centrada en analitzar alguns aspectes de la mateixa redacció de l'informe, i en especial de l'ús de les dobles formes que, com diu la doctora, sembla que és el que "posa més nerviós l’acadèmic i resta de membres tant numeraris com corresponents, ja siguin o no professionals de la llengua".

El segon punt de l’informe comença així: «2. La mayor parte de estas guías han sido escritas sin la participación de los lingüistas». És evident que en la frase hi ha alguna cosa que grinyola. Si encara no havia parlat de cap lingüista, com és que els anteposa un determinant? La redacció més habitual i corrent seria: «2. La mayor parte de estas guías han sido escritas sin la participación de lingüistas». Fa tot l’efecte que l’autor ha forçat la frase per poder utilitzar-hi un franc masculí, potser per deixar clar de bell antuvi que ell considera que el masculí inclou el femení.

Més endavant parla d’unes dones que serien «miembros femeninos de un comité». L’expressió és curiosa, per no dir «errònia» sintàcticament, atès que, segons el diccionari de la mateixa Real Academia Española, miembro és un substantiu comú (miembro. 7. com. Individuo que forma parte de un conjunto, comunidad o cuerpo moral). És sabut que la gramàtica normativa diu que els substantius comuns referits a persones han de concordar amb articles i adjectius que indiquin el sexe de la persona de referència. Per tant, miembro ha de concordar amb un adjectiu masculí o femení depenent del sexe de la persona a qui s’al·ludeix. [...] Com que no hi ha cap dubte que es referia a dones, hauria d’haver escrit: «miembros femeninas de un comité». De la mateixa manera que, per exemple, per referir-nos a una «telefonista ràpida», posem l’adjectiu en femení.

En un altre moment, pren com a autoritat la RAE i l’ASALE per explicar que el desdoblament pot tenir sentit, i ho il·lustra amb la frase següent: «No tiene hermanos ni hermanas». És difícil, doncs, desautoritzar que en un altre moment algú utilitzi una doble forma com, posem per cas, «filles i fills», si és que està parlant de criatures de tots dos sexes. 

Gairebé al final de l’informe en torna a utilitzar una altra: «Intuyo que somos muchos —y muchas — los que pensamos que la verdadera lucha por la igualdad consiste en tratar de que esta se extienda por completo en las prácticas sociales y en la mentalidad de los ciudadanos». Per què ho fa, em pregunto, si al seu entendre el masculí inclou el femení?

Si hi ha res que quedi nítidament demostrat, doncs, al llarg de les pàgines de l’informe és que les dobles formes existeixen.

Justament són les formes dobles les que sembla que fan perdre l’oremus a l’autor de l’informe. Respecte a aquest tipus d’expressió, m’agradaria recordar que és un més dels molts i variats recursos que la llengua posa a disposició de qui vulgui utilitzar-los, tot i que ara segons qui els vulgui fer passar com un invent modern d’una sèrie de persones més o menys pertorbades. Com que el castellà i el català no difereixen especialment pel que fa a la qüestió de les dobles formes (i, en molts altres dels recursos, per tenir en compte les dones), posaré els exemples en català. Si s’agafa, qualsevol, traducció de l’Antic Testament, es pot confirmar plenament la bondat i la utilitat de les dobles formes. Si anem als primers documents de la llengua catalana, també. En el primer document jurídic de què tenim constància —la traducció catalana del Forum iudicum—, es pot llegir el següent: Volontat d’aqel o d’aqela que testa en sa vida.

La lectora o el lector jutjaran si són formes carregoses i pesades, si s’adeqüen al que es vol dir. Segurament, hi haurà tantes opinions com persones les llegiran. Tampoc no sé què diria l’autor de l’informe d’aquest grapat d’exemples de dobles formes. Però els dos o tres casos seus que anteriorment hem vist, així com el fet que el mateix diccionari de l’Academia (i d’altres) les utilitzin (per molt que, per una altra banda, digui que això no s’ha de fer), posen de manifest que potser, més que no pas la bondat o la maldat de l’expressió, el que s’està dirimint és qui té dret a usar-les, qui pot decidir-ho. Qui després de visibilitzar dones i homes amb una doble forma pot veure’s amb cor de criticar una altra persona que fa el mateix? O el que és el mateix: qui és l’autoritat?, qui en té?

Podeu llegir l'article complet d'Eulàlia Lledó a La Independent.